Raimon Ribera

Jesús de Natzaret va ser un militant radical de la causa de Déu. Mor per la defensa intransigent d'aquesta causa.

¿Podem reformular el cristianisme sense referència a l'acompliment de les Escriptures, al boc expiatori (l'anyell sacrificat per redimir les culpes dels humans), a la resurrecció dels morts? ¿Podem pensar un Jesús de Natzaret que no sigui ni Messies ni Salvador?

"En tot el cosmos hi ha almenys un àtom d'alguna cosa per centímetre cúbic." Ewine van Dishoeck (a La Contra de La Vanguardia de 28.03.2026) L'univers no està buit... És una constatació bonica, d'alguna manera reconfortant, no sé ben bé perquè.

Quan escrius una cosa i no és ben rebuda, costa saber si és perquè són bones idees mal explicades, males idees ben explicades o males idees mal explicades...

"No és tasca de la ciència bressolar l'etern cor infantil de la humanitat amb nous somieigs tranquil·litzadors; la seva missió és ensenyar als éssers humans a caminar sobre la nostra dura terra amb rectitud i justícia." Stefan Zweig a "La curació a través de l'esperit" (1931)

La referència a Déu i el suport de la comunitat estan molt bé, però no ens estalvien la soledat de fons que experimentem davant del món i de la vida. Les reflexions dels estoics, d'un Epictet o un Marc Aureli, ens continuen essent d'una gran ajuda, ens acompanyen i ens inspiren.

Veiem la història com si només hagués pogut passar el que va passar. Però hauríen pogut passar moltes altres coses... L'atzar i la llibertat dels humans fan els esdeveniments imprevisibles. El món és obert...

Diu Senectut a Jovent: "No exhibeixis els teus atractius físics, no dissimulis els teus valors. D'això se'n diu viure en l'encert."

"La veritat és un territori sense camins. (...) Considero que cap organització pot conduir els humans a l'espiritualitat." (Krishnamurti, 02.08.1929)

Hauríem d'acceptar sense ràbia que no som immortals, reconciliar-nos amb la nostra condició evanescent, estimar a fons el món i la vida mentre existim i agrair aquesta existència. No és fàcil, però és el millor camí.

Als 75 anys, ressona endins aquell vers d'Alfredo Le Pera que cantava Carlos Gardel: "Sentir, que es un soplo la vida..." ("Volver", 1934) open.spotify.com/playlist/7mqjQ…

Habermas sobre la religió. El que diu és molt encertat. aglapertu.blogspot.com/2008/03/haberm…

El Cel ha de ser com un mirall. I quan la nostra mirada, la nostra voluntat, la nostra energia, la nostra pregària s'hi adrecen, aquest mirall les ha de reflectir i fer-les tornar, multiplicades, a la Terra, per fer-la millor.

Hem d'aconseguir estimar el món i la vida i procurar ajudar els altres per tal que puguin estimar el món i la vida.

"Admirar és inspirador, però idolatrar és degradant." Irene Cordón, a La Contra de La Vanguardia del 12.03.2026.

Que la meva religió sigui per a mi la veritable no em permet dir que és l'única veritable ni la més veritable.

La figura de Jesús de Natzaret és la d'un gran líder espiritual, que continua tenint molts seguidors dels seus passos, entre els quals m'incloc. El problema sorgeix quan alguns d'aquests seguidors, potser molts, el consideren l'únic veritable líder espiritual.

Que preciosa que és la darrera frase del cant quart de l'Eneida de Virgili, descrivint el final de la dissortada Dido: "De sobte es dissipa la calor del seu cos i la vida s'allunya dins l'aire." (Traducció de Miquel Dolç).

Al mi em sembla que parlar de Déu sense tenir consciència del caràcter simbòlic d'aquest llenguatge és incorrecte i perillós. No és una bona contribució a la causa de Déu.

El contrari del reconeixement és el menyspreu. No és altament visible com l'insult o el rebuig violent; és subtil, silenciós i devastador, i fereix profundament. És la mirada per sobre l'espatlla, és el no veure't, com si fossis transparent, irrellevant, inexistent.