ACAI

A Catalunya, parlar d’Israel és parlar de nosaltres mateixos, encara que gairebé ningú no ho vulgui reconèixer. El conflicte araboisraelià —i especialment el palestinisme— s’ha convertit en un element central de la identitat política d’una part de la societat catalana, en motor per a l’activisme i els partits, i en una obsessió mediàtica que supera amb escreix el seu pes real. Però per què un país amb tan pocs jueus catalans sent tanta passió —i tanta hostilitat— envers l’Estat jueu? Israel és un mirall incòmode per al catalanisme contemporani. És una nació petita, nascuda d’una lluita nacional enmig d’un entorn hostil, que ha sabut sobreviure i prosperar. En molts aspectes, el sionisme realitza allò que el catalanisme històric —tant de dreta com d’esquerra— admirava: la capacitat d’un poble per mantenir viva la seva llengua, la seva cultura i el seu país en les pitjors condicions. Figures com Rovira i Virgili van veure en el renaixement jueu un model de perseverança nacional. L’hebreu que revivia després de dos mil anys d’oblit simbolitzava que la voluntat d’un poble pot vèncer la història. Avui, però, aquella fascinació s’ha transformat en ressentiment. Una part del catalanisme actual veu en Israel allò que no ha gosat ser: una nació que decideix existir, defensar-se i triomfar sense demanar permís. El rebuig al sionisme és, sovint, una manera d’expiar la pròpia impotència. Criticar Israel és més còmode que assumir el fracàs del propi projecte nacional. Després de la fi de les grans utopies, l’esquerra catalana ha trobat en el palestinisme una causa moral substitutiva. És un relat simple i còmode: oprimits contra opressors. Però la realitat és molt més complexa. I la contradicció, evident: Israel, que va acollir exiliats del franquisme i antics militants d’EPOCA, és avui demonitzat pels seus hereus polítics. El que abans era reconeixement i admiració s’ha convertit en negació, incomprensió i menyspreu. Aquesta actitud, a més, tranquil·litza Madrid. Durant anys, la diplomàcia espanyola ha recelat dels lligams entre Israel i Catalunya. Avui poden estar satisfets: la majoria de partits catalans s’han alineat amb la posició espanyola contra Israel. L’antisionisme català és ja un signe de lleialtat a l’Estat, una manera d’afirmar que, en política exterior, Catalunya no discrepa. Per a Espanya, veure l’independentisme actuar com a eco de la seva diplomàcia és més que una victòria simbòlica. També hi ha una ingenuïtat —o un cinisme— de fons. Espanya manté, des del franquisme, relacions estratègiques amb el món àrab per raons econòmiques i d’interès nacional. El palestinisme català no trencarà mai aquest vincle. Pensar que defensar Palestina generarà solidaritat del món àrab amb la causa catalana és no entendre com funciona la política internacional. O potser sí que s’entén, i simplement es prefereix mantenir el relat per cultivar un espai electoral, encara que sigui a costa dels interessos nacionals i emancipatoris de Catalunya. Hostilitzar Israel no aporta res al projecte independentista català. No el fa més fort ni més creïble. Mentre els kurds, també sense estat, mantenen relacions estretes amb Israel per afinitat i reconeixement mutu, a Catalunya es prefereix una postura moralista i ineficaç. És política simbòlica en clau autonòmica, no nacional. La paradoxa és que un país amb tan pocs jueus dediqui tanta energia a parlar d’Israel. Però, en realitat, el debat no és sobre l’Orient Mitjà: és sobre nosaltres. Sobre la pèrdua d’un projecte nacional, sobre la substitució del realisme per la moral, sobre la necessitat d’odiar o admirar allò que ens recorda el que podríem haver estat. Israel és, per a Catalunya, un mirall incòmode. Reflecteix la força d’un poble que ha decidit existir, costi el que costi. I mentre no sapiguem mirar-nos-hi sense ressentiment, continuarem utilitzant el conflicte dels altres per amagar la nostra pròpia derrota.

In 2025, the University of Barcelona implemented “Faculty 18,” an initiative inspired by the city’s District 11 policy and now embedded into university life. It ends academic cooperation with Israeli universities, establishes permanent partnerships with universities in Gaza and other Palestinian institutions, and aligns itself with UNRWA, despite evidence linking some of its employees to the October 7 massacre. At the same time, “Faculty 18” institutionalizes accusations of “genocide,” “ethnic cleansing,” “apartheid,” and “occupation” against Israel. Not debated. Institutionalized discrimination. This isn’t academia, it’s a university enforcing discrimination against Israel, and it's perfectly aligned with Spain’s stance.

Barcelona 🇪🇸 has 10 districts. So why is there a “District 11”? Because the city created a dedicated structure to fund Palestinian cities, including Gaza, allocating up to €1.9 million in public money this year that ends up in the hands of Hamas. Read that again. A European city creating a parallel “district” to direct taxpayer money abroad, while that money ends up financing terrorism. When public institutions start building frameworks like this, it’s not about human rights… it never was. At some point, this stops being about solidarity. And starts being about responsibility.

Iran released footage of what it claims is its 75th wave of attacks, featuring imagery of Spain’s Prime Minister Pedro Sánchez on the missiles.

Hassan Abdulfattah Farajallah Farajallah (ID#: 800183485, age 39), an executive at the PIJ-affiliated al-Quds Today TV as well as a news presenter, was the commander of PIJ’s Mobilization Unit in the Northern Brigade. He was also, according to his Facebook page and other social media posts, a human development coach and educator at multiple Gazan schools. Farajallah was killed in a December 2023 airstrike, and is listed by the IFJ and Hamas-run Government Media Office, though not the Committee to Protect Journalists, as a journalist killed during the war.