Bea Jiménez

There were so many Catalan-speakers in Algeria (mainly from Menorca, Alicante, FR Catalonia) that a local accent evolved. Albert Camus' maternal ancestry was Menorcan. He was fluent in Catalan and even translated Catalan poetry.

En Miquel Bonet ha escrit una novel·la bona, entretinguda i estranya, un thriller gastronòmic en què tot és ficció i alhora tot és la realitat del país. Parlem vendre's o no al sistema, Ferran Adrià, el Menjòmetre i els josepmaries, a @nuvol_com nuvol.com/llibres/miquel…

„Russland greift keine Zivilisten an“, Folge 1513.

Recaptació rècord. Despesa rècord. Càrrega fiscal rècord. Des del 2021 l'Estat ingressa un 46% més i la falca fiscal del treball arriba al 40,6% (vs OCDE: 34,9%). Cap proposta de baixar IRPF, IVA ni quotes. Mentrestant, l'economia productiva paga la festa... Fins quan?

Una mica entristit perquè aquesta xarxa social cada cop té més soroll... però vaja, sóc vingut a dir-vos que Macià 1926: La Revolta Escapçada està prest per portar a imprenta... amb molta feina per part de molta gent i molta il·lusió per part nostre de tocar un tema nostrat! #Ué!

Iranian authorities have sentenced to death four more people, including a woman, over last January's protests. cbsn.ws/4cpIVtx

2026: les 100 diades marcades en vermell Article a la @revistacastells revistacastells.cat/2026/04/2026-l… #castells #castellers

El Parlament vota seguir espoliant els catalans.

Edatisme, abús i pressió professional Des d’Infermeres de Catalunya hem denunciat davant del Síndic de Greuges les restriccions en la prescripció de bolquers dins del sistema sanitari públic. No parlem d’un cas puntual. Parlem d’una directriu que està limitant l’accés a un recurs bàsic per a moltes persones grans, dependents i en situació de vulnerabilitat, fins i tot quan les necessitats han estat valorades amb criteri clínic per les infermeres. Això implica: 🔹 menys dignitat i pitjor qualitat de vida 🔹 més càrrega per a famílies i cuidadores 🔹 més pressió sobre les infermeres 🔹 més abús i més edatisme institucional Per això hem portat aquesta situació davant del Síndic de Greuges i exigim: ✅ criteris clínics per sobre de qualsevol restricció ✅ respecte per l’autonomia professional ✅ directrius clares i iguals a tots els territoris i per a tot el personal ✊ Infermeres de Catalunya diem prou: prou edatisme, prou abús i prou pressions sobre les infermeres. Les cures no es retallen, la dignitat no es negocia. infermeresdecatalunya.cat/edatisme-abus-… #infermerescomtu #InfermeresDeCatalunya #IdC #edatisme #cures #sanitatpublica #infermeres #dignitat #dependencia

Per cert, ara, a les estadístiques, l'assassí en sèrie més prolífic de l'Estat espanyol al segle XXI serà una dona. Gracias por tanto, @IreneMontero

Els Estats Units són el principal inversor a Espanya, on generen més de 330.000 llocs de treball.

🧵Us va agradar molt que recordés, amb una cita literal de Ramon Serrano Suñer, que els franquistes deixaven clar que l'anticatalanisme i la "unidad de España" havia estat el motiu principal del cop d'estat. Avui, Iom khaXoà (dia de la Xoà) us porto el que deien sobre els jueus:

La sinistra ungherese non ha perso. Ha scelto.   Girano già le interpretazioni di comodo. La sinistra in Ungheria è stata sconfitta, dicono. Ha giocato e ha perso. Orbán è stato battuto dalla destra, quindi nulla cambia per la sinistra europea.   Falso. Falso in modo quasi imbarazzante per chi lo sostiene.   La sinistra ungherese non si è candidata. Non ha perso un solo seggio perché non ne ha conteso nemmeno uno. Il Partito Socialista, quello che ha governato l’Ungheria dal ’94 al ’98 e dal 2002 al 2010, si è ritirato il 20 febbraio. Prima di lui i Verdi, il Dialogo, LMP, il Movimento Soluzione. Tutti fuori. Volontariamente.   I socialisti lo hanno detto con una chiarezza che in Italia sembrerebbe un’allucinazione collettiva: il sistema elettorale di Orbán equivale a “imbrogli legalizzati” e l’unico modo per batterlo è unirsi dietro il candidato più forte. Anche se quel candidato non è dei tuoi. Anche se è un conservatore uscito dalle viscere di Fidesz.   Questo non è un atto di resa. È il contrario. È la scelta politica più matura che un’opposizione frammentata potesse fare davanti a un regime che aveva riscritto le regole del gioco per non perderlo mai. Orbán aveva tagliato due collegi a Budapest, ne aveva aggiunti due nelle campagne fedeli, controllava i media, usava le risorse dello Stato come arma elettorale. Freedom House classificava l’Ungheria solo “parzialmente libera”. Per vincere in quel sistema serviva almeno cinque punti di vantaggio. Non c’era spazio per il lusso delle candidature di bandiera.   La sinistra ungherese ha guardato in faccia la realtà e ha fatto una cosa che richiede più coraggio della candidatura: ha rinunciato a se stessa per uno scopo più grande. Ha detto ai propri elettori: votate Magyar. Votate Tisza. Non importa se è di centro-destra, se viene dal PPE, se è un ex uomo del sistema. L’unica cosa che importa è mandare a casa Orbán.   Il risultato? 79% di affluenza, record assoluto. Magyar al 53,6%. Supermaggioranza dei due terzi. Orbán al telefono che si congratula. Budapest in festa lungo il Danubio.   Chi racconta questa storia come una sconfitta della sinistra sta ribaltando i fatti. La sinistra non era assente perché irrilevante. Era assente perché ha deciso di esserlo. Ha sacrificato la visibilità, le candidature, i seggi, la presenza parlamentare a favore di un obiettivo che considerava più urgente di qualsiasi interesse di partito: abbattere un regime illiberale.   È un concetto che in certi ambienti politici risulta incomprensibile. L’idea che un partito possa scegliere di non esserci per permettere a qualcun altro di vincere. Che la generosità strategica non sia debolezza ma intelligenza politica. Che il risultato conti più della sigla sul manifesto.   Poi certo, si può discutere se la sinistra ungherese riuscirà a ricostruirsi, se questo sacrificio la rafforzerà o la marginalizzerà. Sono domande legittime, per un altro giorno. Quello che non si può fare oggi è raccontare una scelta deliberata come una sconfitta subita. Perché la differenza tra le due cose è la differenza tra chi fa politica e chi la subisce.

Això d’en Mendoza i Sant Jordi també ho ha fet Òmnium amb la nit de Santa Llúcia, per cert.

Es veu que el problema no és pensar en la fi del món, sinó en fer-ho com algú d'extrema dreta. Entesos.

No atribuïu a la vellesa i el repapieig el que podeu atribuir a dècades de ser un fatxa assetjador i tros de merda.

Sant Jordi és el patró de Catalunya des de 1456. El Dia del Llibre és de 1926. Però tot això aquest senyor, que duu tota la vida intentant fer-se perdonar l'accent que té quan parla en castellà, ho sap perfectament.

Hi ha una forma patètica de feblesa i autoritarisme, que són la mateixa cosa, que consisteix a voler imposar als altres allò a què tu has renunciat per la teva vida. Mendoza va interioritzar l'odi del règim a la catalanitat per sobreviure. I, per vanitat, hi va renunciar. Ara vol que els altres també s'odïin i hi renuncïin o altrament passarà a la història com un agent cultural de la repressió. És el que passarà.

Amb @AlbadaEditorial hem publicat "En què creiem? Repensant el món amb Dorothy L. Sayers", un feix dels millors textos de l'autora anglicana traduïts al català per primera vegada. editorialalbada.com/ca/products/en…