Mercè Pradas

📚: “Una paraula pensada no és el mateix que una paraula dita. La paraula pensada és com una criatura dins d’un ventre, existeix i prou. Una paraula dita, en canvi, igual que una paraula escrita, és una dona feta i dreta, existeix i té el poder d’afectar els altres”.

📚: “Res no es dilueix pel pas del temps. Més aviat penso que tot el que vivim i tots el que perdem es van apilant al nostre interior”.

El conseller Ordeig fitxa dos grans experts per acabar amb el brot de pesta porcina

😋 Amants del dolç, prepareu-vos, perque regalem lot doble: xocolata Jolonch 🍫 i @TorronsVicens 🎄!!! ➡️ I tot a canvi de seguir i RT d'aquesta publicació!!! I sobretot, recordeu que teniu de temps fins a les 8h. Molta sort a tothom!!! #TertúliaDePatates #JolonchJolonch

🖤 #Gastrosàvies segre.com/ca/societat/25…

🖤

📚: “Tan li fa. Això és el que fan les dones, se suïciden, o renuncien, o diuen: «Tant li fa»”:

📚 Sobre la identitat i la supervivència d’una nena-noia-dona trans durant els 80s-90s. Dura, sí, però m’ha ENCANTAT, la història en sí i com està escrit.

📚Família, parella, feina, un desert, històries paral•leles, èxode, aventures i un viatge en cotxe. A estones absorbent, d’altres confús i en alguns moments, prometedor. Potser massa coses…

📚 No he aconseguit enganxar-m’hi. Potser sí que reflecteix el malestar adolescent, però redactat i passat pel sedàs d’un adult, diria…

📚: “Vols perdonar-ho tot , va dir la meva amiga, i hauries d’oblidar-ho tot. Però descobreixes que no pots perdonar algunes coses, ni tan sols quan saps que t’estàs morint. I llavors això es converteix en la teva pròpia ferida oberta, va dir: la incapacitat de perdonar”.

📚Diuen que és un imprescindible de la literatura africana i a mi, m’ha encantat; de fet, l’he “devorat”.

📚: “És veritat que els homes que ploren són sensibles i estan en contacte amb els sentiments, però en general els únics sentiments amb els quals són sensibles i estan en contacte són els seus”. La 💥 de l’Ephron per parlar d’una experiència amarga i dolorosa.

📚: “—Lo lógico sería que los ignorantes se extinguieran antes —prosiguió Elizabeth—, pero Darwin no tuvo en cuenta que los ignorantes rara vez se olvidan de comer”. M’ho he passat pipa amb la Zott. El sarcasme i unes quantes bufetades a la cara per abordar la igualtat de gènere

📚Del viatge a Bòsnia —ja fa un piló d’anys—, en recordo la tristor que vaig sentir en veure l’esquelet del que havia estat la Biblioteca Nacional. La Zora m’hi ha fet tornar 🖤

📚: “… a mi m’agrada molt parlar de llibres amb la gent que s’ho passa bé parlant de llibres. M’agrada el paper. M’agrada el seu tacte, m’agrada notar-me un llibre a la butxaca del darrere. I també m’agrada l’olor dels llibres nous”. A mi, també 🖤

📚 “La infància és com un carretó que s’arrossega tota la vida. Em fa por girar-me a mirar què hi ha a dins i que res s’assembli al que recordo”

📚: “Abandona la perfecció, cosa que no vol dir morir, tarada! No pots ser com nosaltres, com la resta, normal, trista, estar fotuda, viva i plena de remordimients? (…) El que sigui! Com a mínim sabràs que a la fi tindràs el que més desitges a la vida (…) Morir! Uf…

📚”Deu ser normal que no puguin mirar de cara la gravetat dels seus actes. Si realment els poguessin mirar, se suïcidarien. Per mi, l’única sortida honorable per a un violador de menors. Morir de vergonya”. Plaff!! Una bufetada en tota la cara. Un text esgarrifós i molt incòmode