Abrontë Brontë

Us comuniquem la mort d’Antoni Marí. Antoni Marí (Eivissa, 1944–2026) ha estat una de les veus més lúcides i rigoroses de la literatura catalana contemporània, tant en el camp de la poesia com en l’assaig i la narrativa. Poeta, pensador i professor, la seva obra es caracteritza per una reflexió constant sobre la creació artística, la subjectivitat i el lloc de l’individu en la modernitat. Entre els seus assaigs més destacats hi ha “L’home de geni” (1984 i 1997), “Formes de l’individualisme” (1994, premi Crítica Serra d’Or) i “La voluntat expressiva” (2002, premi Nacional), textos fonamentals per entendre la seva concepció de l’art com a espai d’exigència moral i intel·lectual. En narrativa, va obtenir un ampli reconeixement amb “El vas de plata” (1991 i 2017, premis Ciutat de Barcelona i Serra d’Or) i “El camí de Vincennes” (1996, premis Prudenci Bertrana i Serra d’Or), obres que combinen una gran densitat reflexiva amb una prosa d’alta qualitat literària. La seva trajectòria poètica inclou títols com “El preludi” (1979 i 1999), “Un viatge d’hivern” (1989, Premi Nacional de la Crítica), “El desert” (1998, premi Cavall Verd de poesia), “Tríptic des Jondal” (2003) i “Han vingut els amics” (2010, Premi Cavall Verd de poesia), llibres que exploren amb intensitat la relació entre experiència, memòria i llenguatge. L’any 2019 va publicar, amb Francesc Parcerisas, “Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic”, un diàleg literari d’alta volada sobre la tradició i la modernitat. El març de 2025, en un gest que pren avui un valor especialment commovedor, vam publicar el que es pot llegir com el seu testament literari; “Quatre costats”, una obra de síntesi i depuració que recull, amb lucidesa i serenitat, els grans temes que han travessat tota la seva escriptura, que recorda la poesia de T.S. Eliot. Un dels seus mestres. Amb la seva mort, desapareix una figura central del pensament literari català de les darreres dècades i de l'edició en català, però la seva obra —exigent, profunda i radicalment honesta— continuarà present. DEP. 📸R. Ramos

El prestigi del president persona i el prestigi del president del Barça… El que jo no he entès mai, és com van fer que el club fos condemnat per l’afer Neymar i no pas els seus gestors i responsables jurídics.