Gemm

Què trist arribar a l’oficina i trobar-nos això. Bastant fet pols, la veritat.

The Western liberal media is ignoring the Iranian uprising because explaining it would force an admission it is desperate to avoid: the Iranian people are rebelling against Islam itself, and that fact shatters the moral framework through which these institutions understand the world. Ideally, to cover an uprising is not just to show crowds and slogans. It requires answering a basic question: why are people risking death? In Iran, the answer is simple and unavoidable. The people are rising up because the Islamic Republic of Iran has spent decades suffocating every aspect of life—speech, work, family, art, women, and economic survival—under a clerical system that treats liberty as a crime. There is no way to tell that story without confronting the nature of the regime. Western media refuses to do so because it has fundamentally misunderstood Islam. Or worse, it has chosen not to understand it. Islam, in Western progressive discourse, has been racialized. It is treated not as a belief system or a political ideology, but as a stand-in for race or ethnicity. Criticizing Islam is framed as an attack on “brown people,” Arabs, or “the Middle East,” as if Islam were a skin color rather than a doctrine. This confusion is rooted in historical illiteracy. Western liberal media routinely collapses entire civilizations into a single stereotype: “all Middle Easterners are Arabs,” “all Arabs are Muslim,” and “all Muslims are a monolithic, oppressed identity group by white European colonizers.” Iranians disappear entirely in this framework. Their language, history, and culture—Persian, not Arab; ancient, not colonial; distinct, not interchangeable—are erased. By treating Islam as a racial identity rather than an ideology, Western media strips millions of people of their ability to reject it. Iranian protesters become unintelligible. Their rebellion cannot be processed without breaking the rule that Islam must not be criticized. So instead of listening to Iranians, the media speaks over them—or ignores them entirely. There is another reason the Iranian uprising is so threatening to Western media is economic issues. As you know, Iran is not only a religious dictatorship. It is a centrally controlled, state-dominated economy where markets are strangled, private enterprise is criminalized or co-opted, and economic survival depends on proximity to political power. Decades of price controls, subsidies, nationalization, and bureaucratic micromanagement have obliterated the middle class and entrenched corruption as the only functional system. The result is not equality or justice. It is poverty, stagnation, and dependence on government’s dark void of empty promises. Covering Iran honestly would require acknowledging that these policies are harmful. They have been tried. They have failed. Catastrophically. This is deeply inconvenient for Western media institutions that routinely promote expansive state control, centralized economic planning, and technocratic governance as morally enlightened alternatives to liberal capitalism. Iran demonstrates where such systems lead when insulated from accountability and enforced by ideology. It shows that when the state controls livelihoods, non-conformity becomes existentially dangerous. That lesson cannot be acknowledged without undermining the moral authority of those who advocate similar ideas in softer language. Western liberal media prefers not to hear this. Acknowledging it would require abandoning the lazy moral categories that dominate modern discourse: oppressor and oppressed, colonizer and colonized, white and non-white. Iranian protesters do not fit. They show that authoritarianism is not a Western invention imposed from outside, but something many societies are actively trying to escape. That is what terrifies Western liberal media. And that is why the Iranian people are being ignored. So the silence continues.

La CUP té un ideari feminista, però a la pràctica, no ho és. Explico el que fa molts anys que callo: 1) Qui em va violar i apallissar, era militant de la CUP.  Avui dia encara té suport de la CUP del Vallès (crec que és la del Vallès), que mantenen que menteixo, malgrat l'actuació policial, els informes mèdics de l'ambulància i de l'hospital, les lesions, i els centenars de planes de WhatsApp on m'amenaçava amb matar-me si el deixava i reconeixia haver-me agredit en altres ocasions. Va ser expulsat, però desconec si l'han readmès (pinta que té implicació indirecta amagant-se de la cúpula). 2) El testimoni de l'agressió, també militant de la CUP i a qui vaig demanar ajuda a crits i plorant mentre m'estava inflant a hòsties llançada a terra, va veure el que m'estava fent i, en comptes de parar i ajudar-me, va fugir de l'escena. Durant el judici es va contradir (per exemple, dient que va sentir uns crits però no sabia diferenciar si eren de dona o d'home (el jutge va al·lucinar); també va dir que aquell dia i hora estava a uns centenars de kms, quan es va poder demostrar que mentia), però increïblement, no el van condemnar per fals testimoni. 3) La seva actual dona i filla estan patint maltractaments mentre tots ells giren la cara. 4) Certa periodista de TV3, d'un programa de nens (crec), també amb afinitat a la CUP (desconec si militant), el va endollar en un parell de programes per promoure els seus productes. La seva justificació va ser dir que "Potser m'havia maltractat, però ja no ho havia fet més i que la gent canvia" (La prova de tal aberració és el punt 3). Jo no importava. Les seqüeles que tenia i que ja són cròniques, tampoc. La meva vida mai va tenir valor per ella. Mai em va demanar disculpes. 5) Un Mosso d'esquadra, també afí a la CUP (desconec si militant) i pròxim a ell, em va intentar dissuadir de denunciar-lo perquè "M'havia agredit perquè era un pobre alcohòlic, un malalt; que passés de tot". 5) Cert fotoperiodista, també afí a la CUP (desconec si militant), em va enviar una fotopolla -tot i que no la vaig demanar- aprofitant que estava en una situació de superioritat. Li vaig dir que no ho fes més. Em volia d'amant. Tinc les converses i fotos de tot. Com em vaig negar a accedir-hi, em va amargar l'existència (jo treballava al sector comunicació), negant-se, per exemple, a vendre'm les fotos del meu cap quan el van entrevistar al diari on ell treballa, que és una pràctica molt habitual (vendre les fotos), i prohibint-me utilitzar les que sortien a l'entrevista. El meu ex-cap no ho va entendre, i la directora del diari, tampoc, quan era costum que es fes, però ni ella va mediar, ni jo em vaig atrevir a dir-ho per por a fer perillar la meva feina. 6) Aquest fotoperiodista va regalar i dedicar un llibre i es va fer una foto amb el militant que em va violar i maltractar, el que em va fer arribar a la conclusió que són col·legues (viuen a pocs km). 7) S'han donat més casos d'assetjament i abusos dins de la CUP, fets que han estat molt amagats per la cúpula i que han obligat dones a haver de marxar en silenci i silenciades pel mateix partit. La CUP és el lloc perfecte per aquells que, precisament, són violents, especialment amb les dones, i es volen camuflar. Feministes de cara a la galeria, molta polsereta, llaços liles etc, però per apallissar dones, encobrir agressors, fotre les banyes a d'altres o aprofitar-se de posicions de poder, no tenen problemes. I a més tenen la protecció d'un partit feminista, el que resta credibilitat a les víctimes. El protocol de la CUP és dèbil perquè els homes militants es protegeixen entre ells. Algun dia sortiran a la llum les fotos i converses, però ja feia anys que necessitava treure això de dins.