Josep Blanch🎭

Bertín Osborne está en bancarrota con deuda de 4M€ y se lleva un dineral de Canal Sur de Juanma Moreno. Está en lista de morosos a Hacienda y nos debe más de 800.000€ que no pagará hasta 2050. Mientras gritaba: "Viva España, viva la Guardia Civil y viva el Rey". Un "patriota".

El atleta vasco Marko Usabiaga renuncia al Campeonato de Europa porque se niega a representar a Españistan "No saldré con la camiseta de España" El joven donostiarra de 22 años, uno de los pocos profesionales en carreras de obstáculos (OCR) en todo españistan.

Ricard Ustrell no parla des del buit. Parla des d’un micròfon públic d’un sistema, des d’una tribuna institucional que forma part d’una maquinària molt concreta: la que durant dècades ha modelat el marc mental dels catalans perquè pensin la política en clau ideològica i no en clau nacional. I això és exactament el que fa el seu discurs. El relat d’Ustrell no és una anàlisi del que passa. És una operació de marc mental. Quan parla d’extrema dreta, de respostes simples, de solucions màgiques, o de la necessitat de gestionar els grisos, el que està fent en realitat és tornar a col·locar el debat dins el vell tauler ideològic. Esquerra contra dreta, populisme contra democràcia, radicalisme contra moderació. Però el problema català no és ideològic. És nacional i de poder. El discurs d’Ustrell serveix per evitar precisament això. Que els catalans pensin en termes de subjecte polític, demografia, poder i supervivència nacional. Perquè si el debat es trasllada aquí, cau tot el relat que el règim autonòmic porta quaranta anys construint. Així funciona el mecanisme. Quan apareix un fenomen polític incòmode, no s’analitza què el provoca. Es moralitza. Se’l converteix en una amenaça democràtica, en un símptoma de la ira, de la por o del malestar. I així, el sistema queda absolt. Però: Com pot ser que després de quaranta anys d’autonomia, d’institucions pròpies i de gestió dels grisos, Catalunya estigui cada vegada més feble nacionalment? Com pot ser que la llengua retrocedeixi, que la demografia canviï radicalment, que el poder polític català sigui pràcticament inexistent i que el país estigui cada vegada més dissolt dins l’Estat espanyol? D’això no en parla. Perquè el paper d’aquest tipus de periodisme és mantenir estable el sistema. Són els sacerdots civils d’una cosmovisió molt concreta. Una cosmovisió que diu als catalans que el problema mai és estructural, mai és de poder, mai és de nació… sinó sempre de temperament polític, de radicalitat o de manca de matisos. Per això el seu discurs acaba amb la paraula màgica del règim: Memòria. Però curiosament mai recorden la memòria que realment importa. La de 300 anys de subordinació política, la d’un poble sense estat que perd lentament el control del seu territori, de la seva llengua i de la seva demografia. Aquesta memòria no apareix a la ràdio pública. Perquè si aparegués, el debat deixaria de ser sobre extrema dreta o extrema esquerra i passaria a ser sobre una cosa molt més incòmode. Que és si la Nació Catalana està sobrevivint… o desapareixent. I quan un poble comença a fer-se aquesta pregunta, els marcs mentals del règim, els que defensen Ustrell i molts altres, comencen a esquerdar-se. Per això aquests discursos no són innocents. No són periodisme. Són manteniment del relat. El relat que manté els catalans discutint d’ideologies mentre la nació continua perdent poder. I mentre el debat sigui aquest, el sistema pot respirar tranquil.