EvaBoschGibert

👉AYUDA A COMPARTIR‼️‼️ 🔴🔴UN AGRICULTOR PIDE AYUDA PORQUE NO PUEDE VENDER 2.000 LECHUGAS.

Que es celebri que avui arribi una persona de 65 anys procedent de l’altra punta del món i que demà cobri l’IMV, mentre una persona catalana ha d’exposar en públic el drama que està patint i l’única ajuda que rep és de particulars, ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

I aquest és el resultat de quan una amiga ve a casa teva a veure’t t’ensenya a fer pa! Súper tarda! 😍😍👌👌🤍😋

⏳Bona tarda a tothom. Ajudeu-nos a ser més seguidors del Menjòmetre. Quants més siguem, més consciència del desgavell tindrà a la ciutadania. I més por tindran els polítics. Ajudeu-nos a arribar als 20.000 seguidors. En una setmana. Si ja ho ets, convida a fer-se’n a amics i familiars. Gràcies!!!✊

No li tapeu la cara a l’assassí que ha degollat una noia adolescent tot cridant “Alà és gran”. A presó molts anys i expulsió si viu prou per sobreviure els anys de condemna.

NO ENS ODIEN PEL QUE ELS VAM FER, SINÓ PEL QUE ELS VAM DONAR Molts dels qui van arribar a terres catalanes per guanyar-se la vida saben, encara que no ho vulguin admetre, que van trobar aquí una oportunitat que no era seva d’origen. Van venir a una terra feta per un poble concret, van aprofitar-ne feina, ordre, prosperitat i futur, però massa sovint no van voler assumir el deure moral que això implicava. I aquí neix una tensió molt fonda. Quan algú rep molt d’un poble però no vol reconèixer-li cap autoritat moral, cap centralitat cultural ni cap dret polític, el deute es converteix en incomoditat. I la incomoditat, amb els anys, pot convertir-se en ressentiment. Per això una part dels arribats no odia Catalunya perquè els hagi tractat malament. L’odia perquè els recorda allò que no volen reconèixer. Que van arribar a casa d’un altre poble. Que hi van prosperar. I que, en comptes d’agrair-ho integrant-se, molts han preferit negar que aquella casa tingués amo, llengua i continuïtat pròpia. La ingratitud, quan necessita justificar-se, sovint acaba convertida en hostilitat. El seu ressentiment no neix d’un greuge, sinó d’un deute moral que no volen assumir. Ho veieu, o no?

1 de maig. Avui tothom farà proclames en favor dels treballadors. Els hi podeu passar aquesta llista de solucions que tenim registrades fa mesos i que demà mateix podrien publicar al boe. Que comencin a passar de la propaganda als fets (els hi podeu dir que la feina ja l’hem feta, només han de copiar i enganxar): -abaixar l’IRPF per ajustar el cost de la vida als salaris. -desgravar els lloguers -desgravar la hipoteca de l’habitatge on vius -desgravar el que estalvies per comprar-te un habitage. -el cost de les polítiques socials ha d’anar a càrrec de l’estat espanyol que per això paguem impostos i ha recaptat 125.000 MILIONS d’€ més. -iva 0% pels autònoms que facturen menys de 85.000€/any -abaixar la quota dels autònoms familiars que el govern ha apujat un 47%. -majors de 65 anys que han hagut de vendre el seu habitatge per pagar-se una residència NO han de pagar l’IRPF. -eliminar impost successions -si el banc ven a tercers la teva hipoteca a un peu molt menor, dret a cancelar tu l’hipoteca per aquell preu rebaixat. Aquestes son només algunes de les propostes de Junts que tenim fa mesos registrades per donar aire a la butxaca de la classe mitjana i treballadora de Catalunya (algunes inclús votades i aprovades) però que els que et diuen que son “d’esquerres” NO apliquen.

ATENCIÓ 🚨 Imatges de la detenció de l'assassí d'Esplugues per part de dos agents de la USC de Mossos d'Esquadra a l'entrada a Barcelona per l'Avinguda Diagonal. Pistola en mà.

Tens una filla, queda amb els amics a les 11 del mati d'un dissabte i un ésser de llum la degolla en mig del carrer per ser dona i no musulmana. El teu pare de 80 anys está fent un tom pel barri, i el mateix ésser de llum li fot 8 punyalaes per ser home i no musulmà. Son el MAL

"Pel maig, l'olivera florirà i el blat granarà". "Fins al trenta de maig no et treguis el gec, i per més segur, fins al trenta-u". "Pel maig, faves a raig". "Si vols bon carbó, fes-lo al maig, és el millor".

Senyor Illa, per quin motiu part dels impostos que paguem els catalans han d’anar a parar a sindicats d’obediència espanyola? Són 20 milions € per Comissions Obreres i 19 milions € per UGT. Això és indecent.

“Qui recorda està viu, no importa si amb victòries o derrotes. Recorda. Recordar és imaginar el temps perdut, refer la memòria personal…” Josep Piera

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR? Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre. No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat. Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa. I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre. La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa. Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món. Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva. Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

EL GENERAL BUM BUM El mes d’abril de 1870 hi va haver un aixecament popular a Gràcia, llavors un poble de la perifèria de Barcelona. Va ser ‘La revolta de les Quintes’, quan el govern espanyol va anunciar un reclutament per enviar els joves al servei militar. Espanya estava en guerres constants a les colònies i el sistema de quintes era molt impopular perquè els rics podien pagar per lliurar-sen. Un grup de mares van assaltar l’Ajuntament de Gràcia i van cremar documentació i part del mobiliari, amb la intenció d’evitar que els seus fills fossin cridats a files. La vila va ser bombardejada pel general Gaminde. Els graciencs, tot i que van haver de rendir-se, van batejar el militar que comandava les tropes com ‘El general Bum Bum’. Una antiga cançó, que la Trinca va reviscolar, el recorda: “El general Bum Bum quan se'n va a la guerra davant dels seus soldats fa tremolar la terra, damunt del seu cavall, galopa que galopa, damunt del seu cavall, galopa amunt i avall. El cavall és de cartró, aparteu les criatures, el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por. Rampataplam tereré, patapim patapum se'n va a la guerra, rampataplam tereré, patapim, patapum, se'n va a la guerra el general Bum Bum". -----------

Luis Gonzalo Segura: “He arribat a viure en un cotxe” L'ex-militar espanyol ha escrit 'España, cara B. Farsa, corrupción y fraude' (Lola Books) i ens explica els problemes que ha tingut per haver denunciat la corrupció. vilaweb.cat/noticies/luis-…

Crides l'atenció a un amb aspecte d'immigrant per no respectar uns mínims (els peus al seient en transport públic, el mòbil a tot volum, no respectar una cua, ...) i l'única resposta que tenen és -- RACISTA Fins els 🥚🥚 d'aquests comportaments i de la resposta

La megafonia de l'estació de Sant Pol de Mar només parla en castellà. Ho podeu resoldre, @rodalies @Renfe @rod1cat? Gràcies.

Illa condemna un no segrest. Podria comdemnar amb la mateixa contundència l'assassinat de la noia avui a Esplugues. Però no ho farà perquè la seva feina és omplir CAT de gent, vingui d'on vingui. És la tasca que li ha manat Sánchez i ell és l'únic que sap fer: obeir el general.

La niña asesinada brutalmente en Esplugues de Llobregat y todas las personas heridas merecen que se diga y publique la verdad, quién, por qué y si era evitable. No hay derecho a que una adolescente salga de su casa como cualquier otro día y no regrese jamás.

Esplugues de Llobregat. Nou atac terrorista islàmic: els veïns detallen que l'assassí cridava "Allāhu Akbar" (ala és gran) quan va anar cap a una noia i la va assassinar degollant-la per la esquena i apunyalant-la fins a 7 vegades. Demà pot ser qualsevol de nosaltres.