Llegendari Valencià

@joallorc Gràcies per ampliar la informació

@LlegendariVal El 1643 el Consell acordà nomenar patró Sant Feliu de Girona i satisfer els devots de Sant Feliu de Lió amb una escultura al retaule de l’altar major. Un document acreditava que des de 1410 a #Xàtiva es venerava el màrtir gironí. Per això dos sants viuen junts en un retaule.

Als peus del castell de Xàtiva, s’alça l’Església de Sant Feliu com una sentinella antiga que ha après a conviure amb el pas dels segles. No és un temple que impressione per dimensions, sinó per profunditat històrica. És, a més, una de les esglésies més antigues del Regne de València, bastida cap a 1265 després de la conquesta de Jaume I, però assentada sobre capes molt més antigues: la Saetabis romana i la posterior basílica visigòtica. En arribar des del Bellveret, la mirada queda atrapada per l’atri lateral. Sis columnes de marbre sostenen l’espai com si foren guardians del temps. Cap d’elles no és igual: diferents alçàries, diferents capitells, diferents tonalitats. Algunes mostren el característic color rosat del Buixcarró; altres conserven vetes i marques d’origen romà. Són peces reutilitzades d’edificis anteriors, fragments d’un passat pagà integrats en un temple cristià. Aquesta diversitat no és una imperfecció, sinó la seua riquesa: converteix l’atri en un mosaic de memòria petrificada. Al costat d’aquest conjunt destaca la porta romànica del segle XIII, una autèntica singularitat en territori valencià, on el gòtic s’imposaria poc després. La seua arcada de mig punt, sòbria i equilibrada, representa un dels escassos testimonis conservats del romànic de repoblació al nou regne. La simplicitat de les formes, la contundència de les dovelles i l’absència d’una decoració exuberant li confereixen una autenticitat excepcional. Travessar-la és creuar un dels llindars arquitectònics més antics de la nostra història medieval. Dins, la llum es filtra amb suavitat sobre les pintures murals gòtiques, que encara resisteixen al pas dels segles. Al centre, la pila baptismal del segle XIII, tallada en alabastre, mostra escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors amb restes de policromia. És una peça primerenca, coetània als orígens del temple. Quan el sol declina i el castell projecta la seua ombra sobre la ciutat de Xativa, Sant Feliu sembla fondre’s amb la muntanya. Columnes, porta i pedres parlen en silenci. I en eixe silenci es conserva intacta la memòria d’un dels temples més antics i singulars del vell Regne de València.

En una de les revoltes del camí que puja al Castell de Xàtiva, la muralla baixa majestuosa per la muntanya. Entre les seues torres destaca la Torre del Sol, construïda en època almohade al segle XIII. Té l’exterior semicircular, l’interior recte, dues plantes i una cisterna annexa. Orientada cap a l’est, és la primera a rebre els raigs de l’alba, i per això rep el seu nom. Però Xàtiva és terra de llegendes, i diuen que, si t' acostes i pares atenció, potser una dama t’observe des de dalt. En temps dels àrabs, el rei del castell tenia una filla bellíssima anomenada Astre Celest. Era altívola i ambiciosa, i desitjava ser lliure. El seu pare, tan captivat per ella, li permeté triar marit, cosa insòlita en aquella època. Però la princesa era difícil de satisfer. Davant la cort, anuncià que només es casaria amb el vencedor d’un gran torneig de cavallers celebrat al castell. Així es va fer. Acudiren nobles i prínceps de molts regnes. Però, contra tota expectativa, el vencedor fou el més lleig dels contendents. Astre Celest, furiosa, el rebutjà i exigí una nova prova. El pare, encara que s’hi resistia, acabà cedint una altra vegada. La nova condició era portar-li l’Aigua de la Vida, un elixir capaç d’atorgar bellesa i immortalitat perpètua. Però aconseguir-lo era gairebé impossible: es trobava al fons d’un pou profundíssim, de parets llises que conduïen a una caiguda mortal, i estava custodiat per un espantós drac de set caps, que només podia ser vençut tallant-li dues vegades el coll. Malgrat el perill, els pocs cavallers que havien sobreviscut al torneig s’arriscaren per amor a la princesa. La majoria moriren. I, una vegada més, qui aconseguí superar la prova fou aquell estranger que ella considerava tan horrible. Indignada, Astre Celest li prengué la garrafa i es begué tota l’Aigua de la Vida. Es tornà encara més bella… i immortal. Però encara no volia acceptar aquell destí. Exigí una tercera i definitiva prova: la mà seria per a qui conquerira el Regne del Sol, on ella seria ungida com a princesa del Sol. Aquesta vegada, tots pensaren que ja era massa. El vencedor reclamava el seu dret, però aparegué assassinat, i totes les sospites recaigueren sobre ella. Els pretendents que restaven s’alçaren en armes contra Xàtiva. Hi hagué combats i morts, i la situació amenaçava d’esdevenir una revolta civil. Finalment, el rei, seguint les súpliques del Consell, no tingué més remei que tancar per sempre la seua indòmita filla en una torre de la muralla. Com que ja l’anomenaven la princesa del Sol, la seua presó fou coneguda des d’aleshores com la Torre del Sol. Una altra versió segons conta, que durant la conquesta de Jaume I, un cavaller cristià arribà a la torre on la princesa immortal encara romania i se’n van enamorar. Era el final clàssic que sovint s’afegia a les antigues llegendes. Però Astre Celest no era d’aquelles dones submises. I per això m’agrada pensar que continua a la torre, orgullosa i feréstega, encantada entre els seus murs antics. Encara espera que siga l’amor —i no la voluntat dels homes— qui guie el seu cor.

El Puig Campana, conegut com l’“Olimp” de la Marina Baixa, es reconeix de seguida per un accident geogràfic ben singular: la Coltellada de Rotlà, una gran mossa quadrada retallada a la seua silueta que ha alimentat una de les llegendes més belles d’estes terres. Segons la tradició, Rotlà, un poderós cavaller i un dels dotze pars de Carlemany, va arribar a la Marina en un dels seus viatges. Ací es va enamorar d’una bella donzella i, a l’ombra del Puig Campana, va florir un amor tan intens com tràgic. Un dia, però, Rotlà fou advertit d’un terrible malefici: en el moment que els últims rajos de sol il·luminaren la jove, ella moriria. Desesperat en veure com el sol es ponia darrere la muntanya i la donzella començava a perdre l’alé, el gegant enamorat va pujar fins al cim, va desenfundar el coltell i va obrir una esquerda a la roca. Gràcies a aquella obertura —la Coltellada— uns últims rajos de sol travessaren la muntanya i prolongaren la vida de la donzella durant trenta minuts més. Mitja hora robada al destí. Quan el sol es va pondre definitivament, la jove es va desfer en braços de Rotlà. Pres per la ràbia i el dolor, el cavaller va agafar el tros de muntanya que ell mateix havia arrencat i el va llançar mar endins, a la badia de Benidorm, on —segons la llegenda— es convertí en l’illa que hui coneixem com l’Illa de Benidorm. Així, paisatge i mite queden units per sempre: una muntanya amb una ferida oberta i una illa solitària al mig de la mar, testimonis eterns d’un amor que va desafiar el sol.

@Sanguango1977 I tant que ho van ser

Entram en la val de Bayrén e ab aquels de Vilalongua e de Borró e de Villela e de Palma, qui eren castells de rocha grans e forts. E dixeren-nos que, quan l’alcayt de Bayrén hauria feit pleit ab nós, que tots aquels de la val se rendrien. Llibre dels Feyts, Jaume I

A l’ombra poderosa del Castell de Montesa, molt abans que les seues muralles s’alçaren contra el cel, ja hi havia una presència que dominava la vall: la Pedra Senyora. No era un castell, ni una torre, ni una construcció humana. Era la mateixa muntanya, modelada pel temps i, després, tocada per la mà dels homes. Des de lluny, la roca sorprén. El seu perfil recorda la cara d’una dona: el front seré, el nas recte, la barbeta decidida y la pedra de dalt com un monyo. Sembla una figura adormida o vigilant, una senyora antiga que observa en silenci el pas dels segles . Però quan t’ acostes, comprens que no és només una forma curiosa del paisatge. És un lloc carregat d’intenció. La pedra està treballada. A la seua superfície s’obrin cassoletes excavades amb precisió i canals que serpentegen com venes petrificades. Estudis la descriuen com un altar rupestre de sacrifici, i de sobte tot encaixa: les cavitats que podrien haver recollit líquids, els solcs que els conduirien lentament pendent avall, com si la roca mateixa haguera estat concebuda per acollir i guiar un gest sagrat. Entre aquestes marques destaca també un gravat: la figura d’un drac. No és una ombra casual, sinó una imatge traçada amb voluntat. El drac, criatura de força i misteri, sembla custodiar l’altar, compartir amb el rostre femení la responsabilitat de protegir aquell espai. Dona i bèstia mítica, natura i símbol, units en una mateixa pell de pedra. Imaginem una escena antiga. El capvespre tenyint de roig les roques. Un grup reunit en silenci davant la “senyora”. El líquid —potser aigua, potser sang— vessat amb solemnitat dins les cassoletes. Els canals conduint-lo lentament, marcant un recorregut ritual. El drac observant, immutable, gravat per sempre en la roca. El temps ha esborrat les paraules que es pronunciaren i els noms dels qui pujaven. Però la pedra conserva la forma del gest. Hui, mentre el castell imposa la seua història medieval sobre el paisatge, la Pedra Senyora continua allí, més antiga i més profunda. El seu rostre encara mira la vall. Les cassoletes encara s’omplin de pluja. El drac encara habita la seua superfície. I en el silenci que l’envolta, es pot intuir que aquell no era un lloc qualsevol, sinó un espai on la pedra es convertí en altar i el paisatge en escenari del sagrat

@MrMicifuz Correcte, diaculpa l’error

@LlegendariVal Fa menys d'un segle.

Fa molts segles, quan València encara estava envoltada d’horta i séquies, els llauradors entraven a la ciutat amb els seus carros carregats de verdures. Venien a vendre allò que ells mateixos havien cultivat, sense intermediaris ni enganys. Es col·locaven en fila, una tira ordenada, i les peces es comptaven una a una davant dels compradors. Així va nàixer la Tira de Contar, durant l’època andalusina, com una manera justa i directa de comerciar. Quan Jaume I va conquerir la ciutat, aquella pràctica no sols no va desaparèixer, sinó que fou reconeguda i protegida pels furs. Des d’aleshores, generació rere generació, els llauradors de l’horta han mantingut viu aquest dret antic, adaptant-lo als temps però sense perdre l’essència: vendre el fruit de la terra directament, amb dignitat. Han passat els segles, la ciutat ha crescut, els mercats han canviat i la Tira de Contar s’ha traslladat de places. Però, malgrat tot, continua sent la mateixa: una filera de llauradors que, de matinada, ofereixen productes acabats de collir. És una tradició viva, no un record del passat, i una de les poques que encara connecten la València actual amb les seues arrels medievals. Per això, sorprèn i indigna que ara es vulga fer desaparèixer. Segons denuncia l’associació Per l’Horta, l’Ajuntament de València, governat pel Partit Popular i Vox, pretén eliminar la Tira de Contar de la nova ordenança de mercats municipals. Amb una decisió administrativa, es posa en perill un dret històric que no perjudica ningú i que defensa l’agricultura local. Llevar la Tira de Contar no és modernitzar la ciutat, és trencar un fil que ens uneix amb la nostra història. És oblidar que València no s’entén sense la seua horta ni sense els llauradors que, encara hui, continuen arribant de matinada per recordar-nos d’on venim.

@ToniCucarella Encisadora, mestre.

A la Plaça de la Trinitat, abans dedicada a la seua protectora, la font de Santa Llúcia s’alça amb la solemnitat dels segles. Esculpida l’any 1403, és la més antiga i estimada de Xàtiva, un testimoni silenciós de la història de la ciutat. La seua base octogonal sosté un arbre de columna prismàtica que s’obre com una flor cap a la copa, on fines traceries cegues dibuixen formes gairebé etèries. Un bocell elegant condueix la vista fins al tambor octògon, decorat amb alternança d’escuts de la ciutat i del Regne, entre línies gòtiques que semblen dansar amb la llum. En el seu cim, una piràmide amb ganxets remata l’estructura, mentre que l’aigua, sempre fidel, puja per l’arbre fins a vessar delicadament a la copa. Durant segles, la imatge de Santa Llúcia coronava el conjunt, protegint la plaça amb la seua presència. Però el temps, inclement i constant, va fer desaparèixer la santa i l’erosió va suavitzar els relleus de la pedra, esborrant els colors i els detalls que un dia havien lluït amb orgull. I així, la font segueix allà, testimoni muda d’una època passada, on cada gota que cau sembla portar-se amb ella un fragment de memòria, i cada racó de pedra conserva l’eco dels somriures i passos dels xativencs que l’han estimada durant més de sis-cents anys.

@PolJunyentM Així és

@LlegendariVal Segueix a l'exterior?

En la fosca de la nit s'empara reina Maria per a concebre un fillet que el rei Pere defugia. Així comença la història amb miratges de llegenda, de Montpeller les campanes ressonen fins la Provença. Perquè el 2 de febrer del 1208 ha nascut un infant amb bona estrella que haurà de pujar per camins de rocam i malesa, perills i treballs el perseguiran violents de tota mena, donat en penyora, els seus pares són morts massa d'hora, s'haurà de criar assetjat per gent usurpadora i així es farà fort com soca de roure colpit pels vuit vents i obrirà en tres branques un país potent. Comte de Barcelona, rei d'Aragó, senyor de Montpeller, només un xicot, farà bona ciència de la seua gran intel·ligència, astut i prudent sotmetrà la noblesa insurgent i amb la sang calenta, tallarà la rapinya violenta, perdrà l'Occitània front a l'aliança del Papa i de França i girarà els ulls a terres del sud i cara a la mar i eixamplarà la terra per als seus vassalls. Mercaders i burgesos de Barcelona, Tortosa i Tarragona presenten queixes, que des de Mallorca els pirates ataquen la costa i al rei fan dispondre per armar una flota i respondre, es fan a la mar, toquen terra vora el port d'Andratx, van ser cent vint dies de batalles cruels i agonies, trencant la muralla els guerrers fan una gran matança i així es va rendir Abu Yahia, rei dels sarraïns. El rei posa l'esguard sobre València. que és terra rica i bella com cap hi ha en el món, entra per Borriana població principal de la Plana, presa la ciutat, fa captiu tot el nord valencià, era un nou d'octubre que a València va entrar amb gran luxe un rei amb trenta anys que lluïa com sol en la mar. D' un nou ordre en Europa naixia l'alba i el rei Jaume en sa terra bé que ho mostrava, ja va obrint les vies per a suprimir el dret sobre les vides, para els peus als nobles i ofereix terres a tot el poble que baixen del nord per ser amos amb el seu esforç, i amb la carta pobla les ciutats creixen a la seua ombra, fa regne a València amb uns Furs de moderna tendència, l'estat més dinàmic en tot l'àmbit del Mediterrani, que feu avançar els antics països federats. Tindrà un abans i un després el dret a la tirania, el rei arbitrarà els nobles i als veïns obrirà via. Les Corts contrapesaran l'excés i la desmesura i els reis no tindran corona youtu.be/sNkG5zEruR0?si…

Tal dia com hui de 1208, el destí va voler que naixera Jaume I, fill de Pere II d’Aragó i de Maria de Montpeller. Però la seua arribada al món no fou fruit de l’harmonia, sinó d’un engany nascut de la necessitat i del temor a quedar sense hereu. El rei Pere evitava la reina, i el silenci del palau feia créixer la inquietud dels nobles. Sense descendència, el futur del regne penjava d’un fil. Per això, aprofitant la foscor de la nit, idearen un engany: feren creure al monarca que al jaç l’esperava una altra dama a qui solia festejar. Sense sospitar res, el rei fou conduït al palau de Miravalls i introduït en el llit quan tot era ombra. D’aquella nit furtiva va nàixer l’esperança. La reina Maria quedà encinta i, al palau de Montpeller, el 2 de febrer de 1208, va nàixer el primogènit destinat a canviar la història. Conta la llegenda que, després del part, la reina va ordenar encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols. Davant la flama tremolosa, va declarar que el ciri que més temps romanguera encés seria el símbol de la resistència i la força del seu fill, i també el que li donaria nom. Un a un, els ciris s’anaren apagant, fins que només restà encesa la llum de Sant Jaume. I així, baix aquella flama persistent, el xiquet va rebre el nom de Jaume, destinat a convertir-se en rei i conqueridor.

A primera hora del matí, quan la mar encara esta plana com un mirall, ningú diria que baix aquella calma s’amaga una història de dos mil anys. Però allí, davant la costa de la Vila Joiosa, reposa el Bou Ferrer, un vaixell romà enfonsat que el temps ha tractat amb una cura excepcional. Fa segles, la nau avançava carregada de riqueses: àmfores plenes de garum, l’olor intensa del qual devia impregnar l’aire, i pesants lingots de plom. En aquests lingots apareix gravat el nom de l’emperador Neró, una marca que alguns arqueòlegs han pogut teoritzar que el carregament anava destinat a la seua Villa Aurea, el fastuós palau imperial de Roma. Però el viatge no va arribar mai al seu destí. Una desgràcia en alta mar va provocar que el vaixell s’enfonsara lentament fins a quedar atrapat en el fons marí. La mar el va cobrir d’arena i silenci, però també el va conservar amb una fidelitat sorprenent. Gràcies a això, el Bou Ferrer és considerat hui un dels vaixells romans millor conservats de tota la Mediterrània. Durant segles va romandre ocult, fins que unes xarxes de pesca el van tornar a traure a la llum. Ara, el jaciment del Bou Ferrer no és només un vaixell enfonsat: és una història escrita en plom i fusta, un testimoni directe del poder de Roma que encara descansa, intacte, baix les nostres aigües.

Voleu saber quins són els altres candidats al tron de la Corona d’Aragó i quines cartes jugaven en aquesta partida simbòlica de pòquer a Casp?

Quan el tron de la Corona d’Aragó va quedar buit, el silenci es va estendre pels palaus com una ombra espessa. No era un silenci de pau, sinó d’espera. Entre els homes que sabien que el seu destí es decidiria lluny del camp de batalla hi havia Jaume II d’Urgell, un noble que mai no arribaria a ser rei, però que va estar més a prop del poder que molts altres que sí que el van arribar a exercir. Jaume no portava l’espasa del conqueridor ni l’astúcia freda del conspirador. Portava, sobretot, el pes del llinatge. Descendent directe dels reis d’Aragó del Cassal de Barcelona, educat en la convicció que la legitimitat era una herència sagrada, estava convençut que el tron li corresponia no per ambició, sinó per dret. Al seu voltant, una part important de la noblesa catalana veia en ell la continuïtat d’una tradició antiga, fidel a la sang i a l’honor. Però l’any 1412 el destí no es va decidir amb espases, sinó amb paraules. A Casp, sis homes van jugar una partida silenciosa on no hi havia cartes visibles, però sí interessos, equilibris i pors. En aquella taula simbòlica, Jaume hi arribà amb una mà que no semblava espectacular, però que estava carregada de significat: el rei de cors. No era la carta més agressiva ni la més calculada, però representava la continuïtat, la proximitat i l’esperança de molts. La partida, però, no es va decantar al seu favor. El Compromís de Casp va coronar Ferran de Trastàmara, i Jaume d’Urgell va quedar marcat per la derrota. La seua negativa a acceptar el resultat el va conduir a una revolta fallida i, finalment, al captiveri. El comte caigut va ser empresonat i traslladat lluny dels seus dominis, fins a acabar tancat al castell de Xàtiva, una fortalesa severa que esdevindria la seua última presó. Allí, darrere dels murs freds i la pedra humida, Jaume va consumir els seus últims anys. Oficialment, va morir empresonat, vençut pel temps i l’oblit. Però la història mai no es va conformar amb una explicació tan simple. Algunes cròniques i la tradició popular conten que la seua mort va ser fruit d’una conspiració, i que el comte va ser assassinat en la seua pròpia cel·la. Diu la llegenda que, en les nits més fosques, encara es poden sentir els seus laments ressonant entre les pedres del castell, com l’eco d’un rei que va perdre la corona, però no la dignitat. Hui, al castell de Xàtiva, es conserva el sepulcre de Jaume II d’Urgell. No és el sepulcre d’un rei, però sí el d’un home que va encarnar una esperança frustrada. En la memòria col·lectiva, continua assegut a la taula de Casp, sostenint encara el rei de cors, símbol d’allò que hauria pogut ser i que la història va decidir negar-li

@Sanguango1977 És el de Planes

@LlegendariVal De quin poble és eixe calvari?

La muntanya s’alça amb una presència antiga, com un ésser que respira lentament sota el vel de la boira. No demana ser entesa, només escoltada en silenci. Arrelada en el temps, observa el pas dels segles amb la serenor de qui coneix el nom profund de les coses. La boira l’envolta com un pensament viu: no amaga, sinó que revela amb suavitat. Entre roca i aire, el temps s’afina i es dissol, i el món perd el soroll innecessari. Els arbres, sentinelles immòbils, custodien una saviesa que no es diu amb paraules, però que es transmet a qui es para i mira. Els camins que la recorren no són només traçats sobre la terra, sinó fils de destí. Cada pas és un acte de record, cada pausa una porta oberta cap endins. La muntanya no es puja per arribar a un cim, sinó per deixar anar pes, per tornar a allò essencial. Mestra sense lliçons i refugi sense parets, la muntanya acull sense jutjar. Davant seu, l’ésser humà recorda la seua mida veritable. I en aquest silenci espès, entre boira i pedra, l’ànima aprèn a caminar lleugera. Del passeig de l’altre dia. Bon dia !