Lo pirat de l'oest.

L'hermetisme amb el qual els mossos tracten el degollament a l'atzar d'una noia de 17 anys a Esplugues, quan ja han detingut el culpable caminant amb el mateix ganivet pel mig de la Diagonal, mostren que ja són una policia política, pendents del relat que marqui l'amo.

2. ‘tothom qui vindrà a la conferència’. Per a il·lustrar-ho, va bé de comparar-ho amb la dita popular tradicional: ‘Qui no vulgui pols que no vagi a l'era’. No s'ha dit mai «“la persona” que no vulgui pols...». És un altre exemple de "personitis". No hi caiguem! Que corri.

1. Vet aquí la publicació de #boncatalà del 2 de maig. Serà un enfilall d'un parell d'unitats: Si podeu dir coses com, per exemple, “totes aquelles persones que vindran a la conferència”, heu de saber que no és gens escaient. En #boncatalà ho hauríem de dir així: +

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR? Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre. No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat. Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa. I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre. La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa. Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món. Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva. Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

És impressionant l'arrogància dels legisladors que han destrossat el sector del lloguer en els darrers anys, fent-lo objectiu impossible per les famílies més vulnerables. En lloc de demanar perdò pel desastre i mal que han provocat, van predicant lliçons morals. MdDS

@enzomogliardi Bon dia, de l'Urgell

Bon dissabte, Catalunya! De quina comarca sou? Jo sóc a l'Alguer, la comarca més petita, mes oriental ma la que estima més a Catalunya!

🚨🎙️| Jürgen Klopp on why he has no plans to coach Real Madrid: “Real Madrid? Look, I respect the club, of course but coaching there is not football, it’s politics with a ball. One week you’re a genius, the next week they’re already discussing your replacement. That’s not how I work. People always ask me, ‘Why not Madrid?’ Because I don’t build something for three months, I build something for years. At Madrid, you don’t build, you survive. You win and it’s expected. You lose once and suddenly you’re the problem. And this idea that any manager can just go there and ‘handle the stars’, no. The players have more power than the coach, everyone can see it. If your philosophy doesn’t match the dressing room mood, you’re gone. Simple. Also, let’s be honest, there’s no real patience for football identity. It’s always, ‘give the ball to the best players and magic will happen.’ That’s not coaching, that’s hoping. I need a team that believes in a system, not just moments. I’ve heard people say, ‘But it’s Real Madrid, you must go if they call.’ No. Not every big name fits every manager. I prefer a place where the project matters more than headlines, where people understand that success is built, not demanded overnight. Madrid is perfect for some coaches but not for me. I like control, I like development, I like loyalty. And honestly, I don’t see those things lasting very long there.”

⏳Bona tarda a tothom. Ajudeu-nos a ser més seguidors del Menjòmetre. Quants més siguem, més consciència del desgavell tindrà a la ciutadania. I més por tindran els polítics. Ajudeu-nos a arribar als 20.000 seguidors. En una setmana. Si ja ho ets, convida a fer-se’n a amics i familiars. Gràcies!!!✊

6- Real Madrid

😂😂😂😂

El dia que fem un Trincòmetre dels impostos que es mengen les administracions públiques cada cop que algú compra o construeix un habitatge...

Sílvia @orriolsderipoll fa tocar de peus a terra els @SomComuns: "Dels 355 condemnats per agressió sexual el 2024, un 65% eren estrangers; i en serien molts més si no anessin pregonant regularitzacions massives i regalant DNI's per falsejar estadístiques". 💙#SalvemCatalunya

A veure si na Carme Riera i altres lloros ho comencen a tenir clar.

Barcelona. La Casa del Llibre. Ni un llibre en català als aparadors. Autors manifestament anti-catalans. Colonitzats. No hi compreu. Mai.

Un català conscient només pot ser radical. La moderació mata.

Que cada conductor pague 10€ al mes para mantener las carreteras. Y la pregunta es: ¿Qué se hace con los 41.000 Millones € que los conductores YA PAGAMOS en impuestos CADA AÑO? Entre impuestos y tasas, los conductores ya abonamos 13 figuras tributarias ¿Otro impuesto más?

Kier Starmer was visiting a very small village in the UK, and asked the villagers what the government could do for them. "We have two big needs" said the village spokesman. "First, we Have a health centre, but no doctor." Starmer whipped out his mobile phone, spoke for a while and then said "I've sorted it out, a doctor will arrive here tomorrow. “What is your other need then?" “We have no mobile phone reception at all in our village”. 😬🤣

En un país normal on la premsa actués realment com a eina de fiscalització, això ompliria titulars. Periodistes indagant, preguntant, demanant explicacions. Però no som un país normal.

🛑🛑🛑🛑NOU VÍDEO: Ustrell i la putrefacció periodística del nostre país.

@miriamnoguerasM @angelcolom @Francesc_Roca @Esquerra_ERC @mossos ERC i els seus 'mariachis' han fet de la mentida un estil de difusió. I aquest personatge no diu la veritat ni al metge... però clar, arriba final de mes i haurà de parar la ma per menjar calent