Robot Eficient

Està bé, ho deixam, queda enrere l'any 2016, però m'ha costat molt acceptar que només volguessis sexe. Ses escates de sal a dedins es cocons canten belles cançons amb veuetes de llum.

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó damunt sa mar arrissada es avions. Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent, me sala i m'arengada sa pell. Es penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar. Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament, sa gent de dutxa i omple es carrers.

Sa mida terrestre damunt d'una illa agresta, silvestre i ciutadania, aresta, fissura, complot, ironia, cultura silenci. Sortir es decapvespre, mirar es paisatge, de cada vegada hem d'estrènyer un poc més ses clucales.

I amb tal diversificació de gent s'estratosfera té molt d'ambient, es bars de copes sempre van plens i mai se buiden es bars de gais.

Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades, i veuen un cotxe passar, On deu anar? Jo t'ho dic.

Així és el nostre planeta, tan polit si viu a lloure, i tan fràgil com una falguera si viu mal arrecerat, transplantat a un cossiol de plàstic negre amb sa gent esterna.

Has tornat sord de tant d'esperar un breu eclipsi que t'ajudi a descansar, si no m'entens, si no m'escoltes me moriré, no te queixis si m'enyores.

Canvies s'aigua de sa cadernera i bufes perquè volin ses clovelles i deixes que una verge primavera inundi tots es metres cúbics que has pagat amb sa hipoteca.

I és igual si ja no mos queden pessetes perquè robam es paper higiènic de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Fumen es pescadors, blanca es sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare. Mamà, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull. Mamà, qui som?, es papà diu que som es seu Tigretón.

Me tir a sa piscina, la deix embarassada. No vull tornar a sa Terra, sa sort no m'hi acompanya. Vull ser es pilot d'un ovni, vull ser es pilot d'un ase. No sé què val un ovni i sé que estic com una puta cabra.

Me pareix que ja acaba sa pila es despertador. Ja has sortit de sa dutxa i me dius que no hi ha sabó.

Canta lirí, canta liró, canta a sa dutxa mi niña rumba d'amor, canta lirí, canta leré, canta a sa dutxa mi niña, jo dormiré, canta lirí, canta liró, canta a sa dutxa mi niña quan té calor, canta lirí, canta leré, canta a sa dutxa mi niña.

Se difumina es camí, no sé on som, no sortiré mai d'aquí, estic vençut, es dits congelats, vents huracans, es arbres vinclats, no duc menjar.

Neutrins que tot ho travessen, a mils en micro-tempestes, petits, traspassen es cossos, atòmics, inclús no tan grossos. Neutrins, pareix impossible, sou tot matèria intangible, neutrins, amics invisibles, sou indestructibles, tranquils.

Però es gruix de s'existència me té un poc embullat, si és finita sa matèria què hi deu haver un poc més enllà.

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit, a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir. Una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí. De sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Mira'l, és n'Apollinaire, viu a sa peixera, neda i surt a respirar s'aire de ca teva i no troba es moment per seure i xerrar-te, jo sé que et vol dir que ja no el veuràs més.

Ses estrelles pengen a dalt, giravolta es carro polar, és Polaris espurna del nord, guiarà ses barques a port.