L'Espectadora Que Escup

En el que va d’any he vist coses precioses, coses uau, coses ok, coses indignants (massa pel meu gust), coses insuportables i dos funerals de Bergman.

Gràcies, Gabriel!! ♥️🥲

M'he posat nerviosa, ho deixo aquí i un altre dia més.

Si això no és ficció què és ficció? Com a "document" només se salven les intervencions dels jutges i sí, és trist i dur. Una llàstima que autor i director ni sospitessin que és aquí on hi havia la veritable oportunitat de fer teatre documental.

Molta ràbia els creadors, ràbia el públic (molts homes joves, se senten purificats? Espero que no) i gran decepció els crítics que han deixat de banda la teoria literària i parlen d'una defensa judicial com d'un text on no hi ha ni una gota de ficció.

Així és com es blanquegen cinc psicòpates com a tontos innocents. I posant el focus en l'accent, en les gracietes, en l'aparent normalitat. Intentant-nos entretenir, espantar i conscienciar amb un drama aliè. I amb un elenc incomprensible: representa que son una colla d'aliats?

Només a algú que no pretén fer cap activisme, ni cap literatura, ni denunciar ni aportar res, sinó beneficiar-se del morbo i la propaganda a costa d'una història dura real. Molt fort, sí, pell de gallina.

Com goses a objectivitzar la ficció, la mentida, la manipulació, l'estratègia de defensa d'uns delinqüents per escenificar un crim real, i a sobre pretendre que ens colpeixi la "literalitat"? What? A qui se li acut construir una obra de denúncia partint d'aquesta premisa absurda?

Jauría, Jordi Casanovas, Miguel del Arco, Romea. Bueno, indignantíssim. Tot malament, com no pot ser d'una altra manera quan condemnes el "propòsit" de l'obra amb el propi material: com pretens denunciar uns fets reals mitjançant el text literal d'una declaració judicial?

No és fàcil confiar en una idea fins al final i la Laura no ho va fer i el Josep Maria i el programador probablement també només es van llegir mig text abans de dir que sí i va passar el que va passar. Però bueno mira, la gent va al teatre, han degut vendre algun Petit plaer, etc

que aquest despropòsit escènic. Jo què sé, la patinadora pot caure, el jurat ves a saber com puntua, ningú sap qui guanyarà, els vestits almenys segur que son bonics… Tot el que no és esport aquí és irritable, la cantant, que no calla mai, insuportable. Quin horror. No hi aneu.

Alegria, Cirque du Soleil. No he vist mai en directe una competició de patinatge sobre gel o gimnàstica rítmica, però em puc imaginar que deu tenir més vida, més trama, més intriga, més tensió, més èpica, més emoció, més bellesa, més storytelling, més tot

El messies, Robert Wilson, Liceu. Musicalment ha quedat descafeïnat això, excepte per la soprano, crec (al meu cap era la Cifuentes). Què en pensem que l’estètica vagi en detriment de la transcendència? Jo crec que hi poso un límit. Lo millor per mi els ballets.

L’anorak, Marc Cartanyà, @IntimsProd, Lliure. La centrifugació d’una idea, per què cal més? Hi havia bebès i nens que s’ho van passar igual de bé que els adults. Molt ben pensat i molt ben fet. Molt gaudit.

Purificats, Sarah Kane, La Cremosa, Tantarantana. Se'm va escapar una mica tot plegat. Però la cançó de les trompetes del final era preciosíssima, si algú em pogués dir què era l'hi agrairia molt.

Macbeth, Pau Carrió, Lliure. Quina és la proposta, més enllà del cromatisme? Quina és la intenció al portar això al teatre avui així? L’ús de la música és de molt mal gust, amb les bruixes s'ha perdut una oportunitat. Si almenys el Pol López hagués fet de Macbeth encara mira. No?

Els Watson, Laura Wade, Josep Maria Mestres, TNC. Entenc que és d'aquells textos que sobre el paper fan gràcia, que original, penses, això agradarà, i realment podria haver estat bé, però no ho ha estat.

El Mago Pop, Victòria. 10/10. Si hi ha algú que l'hagi vist i no ha al·lucinat de principi a fi m’agradaria saber-ho. Un espectacle perfecte, només tacat per un acceptable excés de narcisisme i una estranya manca de títol: com és que no li posa títol? Com li pensa dir al següent?

Tot invertit a la marca personal? Tot pel SEO? Bueno, és un tio amb qui, la veritat, s'hi pot confiar. Ell deu saber el que fa.

Per sort t'adones de seguida que no mereix invertir cap esforç. La comoditat en aquesta indiferència és l'únic vincle entre Lupa i el públic: és realment impressionant que li pugui arribar a suar tant que hi hagi espectadors a l'altra banda. Gràcies a Déu hem canviat de segle.

Les emigrants, Krystian Lupa, Odéon Théâtre de l'Europe. Poques coses a la vida m’han interessat tan poc com aquest show. Des del minut 1, impossible no sentir-te completament expulsat. Des del minut 2, impossible que no et sigui completament igual.

Rohtko, Anka Herbut, Lukasz Twarkowski, Odéon Théâtre de l'Europe. Meravella, quin gust sortir del teatre mig enamorada, mig marejada, respirant feliç. Un muntatge complexíssim, fascinant, fruit d'una visió genial. I de molts diners molt ben emprats. Molt, molt guai, Lukasz.