Marc Gabriel 🏴

✍️ EDITORIAL | La crisi de la pesta porcina africana despulla el periodisme català: L'esclat del brot de pesta porcina africana (PPA) a la rodalia de Collserola, conegut el passat 28 de novembre amb els primers casos confirmats en porcs senglars, ha deixat al descobert la greu crisi que travessa la premsa a casa nostra. Ha exposat amb cruel claredat les febleses estructurals i morals del periodisme català, convertit a hores d'ara en simple corretja de transmissió del relat oficial. En només una setmana, mentre la xifra de casos confirmats augmentava dia rere dia, el discurs mediàtic avançava plenament alineat amb el missatge institucional. La hipòtesi del consum de carn contaminada, suggerida el tercer dia per les autoritats com a origen del brot, esdevenia l'única plausible per als mitjans. Aquesta tesi, batejada popularment com la de l'"entrepà d'embotit", es repetia invariablement a TV3, les emissores de ràdio i els diaris, digitals i impresos. S'imposà la versió única, sense distinció entre capçaleres i sense rastre d'un esforç mínim per a plantejar-ne altres possibilitats. A les xarxes socials, mentrestant, el debat seguia un altre camí. Ja des del primer moment, molts usuaris assenyalaren la proximitat del brot al Centre de Recerca en Sanitat Animal (IRTA-CReSA), ubicat a Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Unes instal·lacions on, tal com vam explicar a L'Alternatiu, es duen a terme investigacions que inclouen experiments amb soques del virus de la PPA en porcs vius. Els primers casos de senglars infectats es trobaven, de fet, dins el radi d'un quilòmetre del biolaboratori. Una coincidència geogràfica massa òbvia perquè les redaccions hi prestessin atenció. No per a alimentar conclusions precipitades, sinó simplement per a fer la seva feina: preguntar, contrastar, contextualitzar. Però els mitjans sistèmics van optar per ignorar-ho. Només quan la pressió a les xarxes va créixer fins al punt que fou impossible continuar esquivant-ho, començaren a parlar-ne. Tanmateix, la hipòtesi del laboratori passà a esmentar-se únicament per a desqualificar-la i presentar-la com a un producte de "conspiranoics". I, per a refutar-la, es limitaven -sense cap mena rubor- a indicar que els responsables del centre de recerca sota sospita ho negaven. Cap investigació pròpia, cap seguiment crític, cap pregunta incòmoda. Així arribàvem al passat divendres, quan el guió s'ensorrà arran de la nota de premsa del Ministeri d'Agricultura espanyol. Segons el comunicat, l'anàlisi genètica duta a terme pel laboratori de referència de la UE determina que la soca del brot de Collserola no coincideix amb la que circula a Europa, sinó que s'assembla més aviat a soques utilitzades en recerca virològica. La informació obria necessàriament la porta a altres hipòtesis. I, de sobte, els mateixos mitjans que durant dies s'havien adscrit sense fissures la narrativa oficial començaren a matisar, això sí, aclarint que encara no hi havia res concloent. Però ho feien tard i, encara pitjor, sense autocrítica. Així i tot, no es tracta d'una simple anècdota relacionada amb la cobertura informativa d'una crisi sanitària animal. Evidencia, en realitat, l'estat de fallida en què es troba el sistema mediàtic català. Un periodisme ja no aspira a ser contrapoder, que ha oblidat que la seva funció no consisteix a reproduir notes de premsa i transcriure declaracions institucionals, sinó a posar-les a prova. A interrogar-les. A mirar precisament allà on el poder no vol que ningú miri. Amb l'episodi de PPA al voltant de Collserola, es fa palesa la claudicació definitiva dels mitjans de comunicació, que l'última setmana han ballat de forma obscena i a l'uníson al ritme que els marcava el Govern. Silenciant, en primer lloc, sospites raonables; ridiculitzant-les després; i, finalment, quan el relat inicial s'esfondrà, rectificant sense exigir responsabilitats ni assumir-ne la pròpia. Si bé la crisi de la pesta porcina es resoldrà tard o d'hora, la que afecta el periodisme sembla ara per ara irresoluble. Perquè el que hem vist els darrers dies no és ni un accident ni una excepció; és la conseqüència lògica d'un ecosistema mediàtic que fa anys que ha renunciat a la seva raó de ser. La proximitat -cada cop més estreta- entre periodisme i poder polític ha desdibuixat les fronteres entre qui vigila i qui ha de ser vigilat. La dependència econòmica i estructural dels mitjans respecte de les institucions, alimentada per un pervers sistema de subvencions públiques i convenis publicitaris revestits de "campanyes d'interès general", ha convertit la premsa en una criatura dòcil, incapaç de mossegar la mà que la manté. A aquesta dependència s'afegeix l'endogàmia que impera dins la professió, un entramat de complicitats, portes giratòries i lleialtats personals que sovint pesen més que el deure amb el lector. Redaccions on tothom ja es coneixia prèviament, on les trajectòries professionals circulen indistintament entre gabinets de comunicació institucionals i mitjans públics o privats, difícilment poden exercir de contrapoder. I aquesta familiaritat amb el poder, en lloc de fomentar esperit crític, ha acabat domesticant la professió. Tot plegat ha configurat un model on qüestionar el relat oficial és percebut com un temerari acte de deslleialtat; on la dissidència interna s'aplana abans de ser expressada; on l'autocensura esdevé rutina; i on el periodisme ha estat reduït a mera logística narrativa del govern de torn. Mentre aquesta dependència estructural no es trenqui, mentre la professió no s'alliberi de l'endogàmia que l'asfixia i mentre els mitjans no recuperin la valentia de prioritzar la ciutadania per sobre del govern, el periodisme continuarà en aquest estat terminal. I cada nova crisi -sanitària, política o social- mostrarà novament fins a quin punt la professió ha estat domesticada. Curiosament, el mateix dia de conèixer-se el brot, el president Salvador Illa havia anunciat al matí una iniciativa adreçada a monitorar les xarxes socials. La proliferació d'aquesta mena d'eines de monitoratge massiu, de protocols opacs de "detecció de continguts nocius" i de noves formes de moderació delegada a plataformes tecnològiques no responen a un finalitat de preservar un debat públic saludable ni de combatre la suposada "desinformació", sinó a la necessitat del poder de recuperar el monopoli del relat. Al cap i a la fi, aquest impuls regulador no és més que una extensió del mateix esquema que ha afeblit els mitjans tradicionals: assegurar que només els intermediaris domats -subvencionats, dependents i disciplinats- continuïn modelant l'opinió pública. A les xarxes, els ciutadans poden qüestionar, replicar i desmuntar discursos oficials en temps real, permetent que idees incòmodes aflorin sense passar pel sedàs institucional. I és precisament aquesta imprevisibilitat, aquesta por a perdre el domini en la fabricació del consens, el que empeny els mandataris a reforçar mecanismes d'ingerència sobre el darrer espai on encara és possible pensar i expressar-se al marge del guió oficial.

Cataluña no existió hasta la unión con Aragón, y no al principio de la unión. Quitando este detalle. Por qué se piensa que no se la historia de Cataluña? El Vasellaje a los franceses acabo oficialmente en el Siglo XIII. Paso