JP Ubalde

OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu. A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: subvencions.cat i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració No són institucions. No tenen pressupost públic. No tenen gabinets de comunicació. Només tenen una cosa: dades. I això ha estat suficient per fer tremolar el relat. Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana. Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques. I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat. La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic. És un model. Un model que planteja una pregunta incòmoda: Per a què serveixen aquests diners? Perquè, mentrestant, el ciutadà paga. I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions. A qui? Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però... Associacions. Sindicats. Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi. Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança. No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius. Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció. Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra. Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va. El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació. Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real. Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur. Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic. Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero. Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals. Aquí? Zero. Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya. I aquí és on l’Open Data esdevé perillós. Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos. Es tracta de dades. I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven: Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents. Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors. Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia. L’Open Data no és només una eina tècnica. És un mecanisme de control democràtic. Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles. I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions. Potser per això iniciatives com subvencions.cat incomoden tant. Perquè no creen informació nova. Només fan visible el que ja hi era. I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present? Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització. No és fàcil. No és indolor. Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre: Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política. L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar. Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són. I aquesta, al final, és la seva veritable força.

En termes de qualitat, la Viquipèdia en català és ara mateix la quarta millor del món pel que fa a la completesa tant dels 1.000 articles fonamentals, com dels 10.000 articles més rellevants —amb puntuacions de 9,97 i 9,48 respectivament. #Viquipèdia25🧩 meta.wikimedia.org/wiki/List_of_W…