казак Иван Мансуров.великая армия Дона.

Sobre el tema de la setmana i els càntics al camp de l’RCD Espanyol. En primer lloc, un cop més l’Estat espanyol força una normalitat que no existeix. Sabem perfectament que el jardí del nacionalisme espanyol no es rega sovint a Catalunya i, de tant en tant, necessita escenificar que Catalunya és Espanya. Ho fa com sempre, amb excés de simbologia i amb una inflació de banderes que intenta suplir el que no té de manera natural. Ara bé, falta la gent. No es promociona l’esdeveniment per a aficionats al futbol, sinó per a aquells que fa temps que esperen l’excusa perfecta per posar-se el xandall i cantar l’himne del “lo lo lo”, desacompassat però visceral. Els sectors més ultres hi tindran entrada fàcil, això no falla mai. I en tot això hi ha un soci necessari. L’RCD Espanyol. Un club més que centenari, amb una base social plural, amb catalanistes i fins i tot independentistes, amb història i dignitat. Però que avui veu com una minoria d’espanyolisme primari s’ha fet amb el comandament de la imatge del club. I això té conseqüències. Perquè els socis que no combreguen amb segons quines actituds han d’empassar-se veure com Cornellà, un dels estadis més macos que he visitat, es converteix per un dia en un aparador d’espanyolisme (literal) ranci. I aquí entra l’últim element. La instrucció. Sempre n’hi ha un amb megàfon que marca el to, i una massa disposada a seguir-lo, no per convicció, sinó per inèrcia. Humor inteligent de baix coeficient, objectiu fàcil, i si pot ser, atac personal disfressat de broma. En definitiva, la tempesta perfecta per deixar anar el pitjor de cadascú. La directiva de l’RCD Espanyol aquí ha fet un mal negoci. Perquè la imatge que projecta no és la de la majoria de pericos. I molts n’estan farts que els facin sortir els colors i que se’ls associï amb una certa decadència moral que no els representa. Ara bé, més enllà del mal gust del càntic, hi ha una qüestió de fons. On posem el límit. Què es pot dir i què no. No defensaré el càntic. És vulgar, ridícul i innecessari. Però també és evident que vivim en una societat cada cop més inclinada a l’autocensura. I aquí cal coherència. Què passa quan es canta contra Catalunya. O contra Espanya. Com mesurem l’odi. Des del meu punt de vista, la línia vermella és clara. L’atac personal. Quan s’assenyala un jugador concret i s’utilitza el seu origen com a arma. Això no s’ha de normalitzar. Parlar del color de pell o de la procedència per insultar és obscè, menyspreable. Ara bé, si anem al càntic de “musulmà el que no boti”, que a més era en castellà, ho dic per als qui volen repartir culpes amb criteris selectius, la lectura és més simple del que sembla. Si jo fos musulmà, no botaria. I punt. Em podria molestar, sí, igual que em va molestar sentir “puta Barça” en un Derbi barceloní a Cornellà. Però d’aquí a sentir-me atacat en el més profund, hi ha un món. Com tampoc em sento especialment afectat quan sento un “a por ellos” dirigit als catalans. I si m’hi sento, puc esperar assegut a que algú faci res. I això, al final, va d’autoestima. Potser el problema és un altre. Que hem afinat tant la pell que qualsevol soroll ens sembla una agressió estructural. I potser el futbol, amb tots els seus defectes, continua sent un dels pocs espais on la gent descarrega misèries sense filtres. Les més absurdes, patètiques i aberrants però també les mes maques, humanes i emotives que són la majoria. No al racisme. No a la xenofòbia. Això és innegociable. Però el pròxim cop, abans de mirar només el càntic, mirem també el context i qui hem convidat a casa. Perquè, personalment, em preocupa molt més la imatge que es projecta des d’un estadi a Catalunya que no pas l’ofensa puntual que pugui rebre algú amb les idees i conviccions clares davant quatre crits de poca volada i poc cervell. I donat que he estat molt correcte, com procuro ser sempre, us desitjo una bona setmana santa i Puta Espanya.

Grates una miqueta el 155 i et surt el 1939.

Estos chicos van en la Artemis II y ya están en el espacio. Van a rodear la LUNA. Es un HITO como lo fue la misión Apolo. Son gente valiente que DAN SU VIDA por el progreso de la humanidad.

Grates una miqueta el 155 i et surt el 1939.