O

Contra la por, esperança. Un pla pel futur de Catalunya Com ja saben, em preocupa molt l'adveniment de l'extrema dreta i el seu discurs del resentiment, i el que suposa de renúncia a tota anàlisis crítica i racional de la nostra realitat. Tot ho redueix al molt pueril "nosaltres contra vosaltres", i l'eix del seu discurs és la por. Com es poden imaginar, això no acaba a acabar bé. Per què hem arribat a aquesta situació? Bé, l'altre dia els recordava la cita de la filòsofa Ayn Rand: "Pots ignorar la realitat, però no podràs ignorar les onseqüències de la realitat" Portem massa anys ignorant, fent veure que una realitat mal gestionada no era responsabilitat nostra, i que recorrent a proclames i dogmes altruïstes, però renunciant a tota anàlisis i gestió racional, ens en sortiriem. Ens hem oblidat que identitat, prosperitat, seguretat eren les contrapartides que els nostres servidors públics s'havien obligat a salvaguardar. La situació, com era d'esperar, ens ha, els ha desbordat. I ara tenim a l'enemic a les portes... perquè efectivament, l'extrema dreta és l'enemic. Però deixeu-me dir una cosa: El contrari de la por és l'esperança. Ningú es pregunta perquè a Catalunya s'ha trigat 10 anys més que a la resta d'Europa a donar entrada a l'extrema dreta. Quan Vox, Le Pen, Farage o l'AfD fa anys que corren, només és ara que un fenòmen com Aliança Catalana cristalitza. Per què? Els catalans teníem un projecte de construcció nacional. Sabíem cap a on anavem. Els seu resultat final ha estat mediocre... o potser no, perquè ens recorda que quan hi ha projecte, quan hi ha una visió clara i il·lusionant del que es vol ser, no hi ha espai per a la por. Vol això dir que hem de recuperar el Procés? hem de tornar a cercar la independència? No ho sé, no em correspon a mí de dir el que s'ha de fer. El que sí tinc ben clar és els grans consensus, les grans visions de construcció nacional, acostumen a ser més engrescadores que no pas un llistat d'agravis mal cridats per polítics que ens prometen un retorn a les essències sense cap més credibilitat que la nostra capacitat per deixar-nos enganyar. Catalunya necessita un nou pla i tots hem de fer un pas endavant. No s'hi val renunciar-hi. Admiro a l'escriptor Stefan Zweig, però li faig un retret: Davant l'auge del feixisme a Europa, va decidir marxar. Quan tot semblava perdut, quan el seu món semblava haver desaparegut per sempre, va decidir rendir-se i es va suïcidar. Feixistes dels nostres temps, no. Mai no ens rendirem. Mai claudicarem. Mai deixarem que embrutiu la nostra terra i la nostra memòria. Mai cedirem davant els vostres exabruptes. Sou el mal, i com a tal us lluitarem, i a la darrera hora, us vencerem. Però hem de ser milors. Hem de fer la feina que no hem fet aquests darrers anys. Posem-nos-hi. Quan hi ha esperança, no deixem espai per a la por. ____________________________________ Like & RT, si us plau.