Sílvia Folch🎗

Happy Birthday to the man who take the IMPOSSIBLE to the LIMIT. #TomCruise 🎂🤩🎉🎈 Thank U for every masterpiece movie roles of all these years, especially the unstoppable Ethan Hunt in #MissionImpossible 🧨 Wishing all the best to the finest ACTOR of all time!! LOVE U ALWAYS ♥️

Fa 5 anys que m'acusen falsament de pertànyer a l'extrema dreta. Qui etziba veritats, perd les amistats... M'ajudes a arribar a tothom?? #SalvemCatalunya

Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire. Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat") Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte. Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable. Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya? La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible. I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.

Felicitats, MHP @joseprull!. Una presidència del @parlamentcat decidida colze a colze i discreció amb @Esquerra_ERC i @cupnacional. Un agraïment a les presidentes @LauraBorras i @Anna_Erra i la secretària de la mesa @Aurora_Madaula, per la feina gens fàcil de tots aquests anys.

Avui s’ha produït un fet històric en el llarg combat existent i no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. El congrés dels diputats acaba d’aprovar la llei d’amnistia per a tots els qui són perseguits per defensar la independència de Catalunya, sigui des de les institucions i les organitzacions polítiques, sigui des del carrer i la societat civil. El que li dóna el caràcter històric són tres circumstàncies concretes: Que en més de 45 anys és la primera vegada que es concedeix una amnistia per raons polítiques. Que fins fa menys d’un any, el partit que governa Espanya s’hi negava en rodó i la descartava de manera contundent. I, sobretot, que aquesta és la voluntat dels catalans expressada a través del seu Parlament que, com es reconeix a l’acord de Brussel·les, “representa legítimament el poble de Catalunya”. Allò que fa possible que avui el Congrés espanyol hagi votat a favor d’aquesta llei no és, per tant, ni la voluntat dels partits espanyols, ni la d’una part minoritària de la societat catalana. Ha estat la voluntat tossuda del poble de Catalunya de fer respectar les seves decisions, allò que alguns definim com mantenir la posició, allò que permetrà tornar a la política el que no n’havia d’haver sortir mai. I això ens ensenya que, per més que costi temps i incomprensions, cal mantenir la posició i saber aprofitar les oportunitats. Això no està exempt de sacrificis i incerteses; alguns de nosaltres portem més de sis anys i mig vivint a l’exili, sense poder ser al costat dels nostres ni poder fer una vida completament normal i lliure. D’altres porten al damunt des de fa sis i set anys l’estigma de la persecució judicial, la marca dels assenyalats pels poders de l’Estat, inclosos els seus principals partits. Milers de represaliats durant anys en processos inflats, de caràcter penal, administratiu o comptable, que han vist afectada la seva vida i la seva llibertat simplement perquè eren simpatitzants del moviment independentista. Gent que ha patit en la seva vida familiar i en la seva feina les conseqüències d’aquest assenyalament, que la premsa patriòtica espanyola s’ha encarregat d’amplificar fins i tort publicant les fotografies personals perquè no quedés cap dubte de la voluntat d’assetjament. I, tanmateix, l’estratègia de la mort civil a què ens volien condemnar, avui ha estat combatuda amb la nostra força. Sense ella, avui no estaríem aquí. I ho sap el PSOE, ho sap Espanya i ho sap tot Europa. Avui l’Estat espanyol, a través del seu Parlament, corregeix un error. No és l’únic a corregir en la llarga llista d’errors comesos per l’Estat en relació amb les demandes del poble de Catalunya. L’error de la sentència contra l’Estatut de Catalunya, per exemple. Però era imprescindible corregir-lo per poder negociar des d’una certa igualtat de condicions i sense l’amenaça de la repressió. L’amnistia formava part de l’acord d’investidura del president Pedro Sánchez. Han passat sis mesos i mig des d’aleshores, i avui es compleix una de les condicions que vam pactar. El camí a recórrer no és precisament un camí de roses, començant per l’aplicació de la mateixa llei. Però avui ens hem tret les espines dels peus que ens impedien avançar. No vull acabar sense expressar el meu reconeixement als milers de ciutadans que pateixen la repressió, per la seva paciència i comprensió. I per la seva lleialtat en la defensa de Catalunya, cadascú de la manera que creu més útil i d’acord amb el seu ideari, però sempre en la defensa d’un objectiu comú, que és la independència del nostre país.

La hipocresia de l'estat espanyol en el reconeixement de l'estat palestí

Joint Statement by those being investigated in the Democratic Tsunami Case after being issued court summons yesterday, moving forward with the investigation against them. #ProtestingIsNotTerrorism

La meva solidaritat amb tots els usuaris de Rodalies que una vegada més viuen una jornada de caos. Espero que, avui que Catalunya s’hi juga tant, tothom pugui exercir el seu dret a vot amb tota llibertat.

Hi ha opcions d'anar a la investidura amb una majoria més coherent i àmplia que cap altra i, per tant, anuncio la meva intenció de presentar la meva candidatura. És el moment de retornar a la conversa dins l’independentisme, agrupar aquesta majoria i esforçar-nos per evitar una repetició electoral, perquè seria una mala notícia pel país.

ONE HOUR TO SHOWTIME! 😱 #Eurovision2024

Bona nit... Des de la vall de Benasc! Màgic!!

🔴 En directe: Carles Puigdemont anuncia la seva candidatura a les eleccions del 12 de maig des d'Elna ccma.cat/324/en-directe… twitter.com/i/broadcasts/1…

Carles Puigdemont serà el candidat de Junts a les eleccions del 12 de maig ccma.cat/324/carles-pui…

'Quien a hierro mata' llevó a Enric Auquer a ganar un Premio Goya como Mejor Actor Revelación. Hoy está nominado como Mejor Actor protagonista por 'El maestro que prometió el mar' #Goya2024

'La sociedad de la nieve' de @FilmBayona está nominada a Mejor Película Internacional y a Mejor Maquillaje en los Premios Oscar de @TheAcademy

"Estoy muy emocionada de estar aquí esta noche, celebrando vuestro maravilloso cine en los Goya. Gracias por invitarme para recibir este premio a mi trayectoria. Estoy muy agradecida. " #Goya2024

Going global with this year’s nominees for International Feature Film... #Oscars

El Portal de l'Àngel de Barcelona, a la dècada de 1970.

Durant la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea no s’aprovarà l’oficialitat de la llengua catalana. És un fet incontrovertible. I sí, és un incompliment del que se’ns havia dit que seria possible; fins fa pocs dies, els únics dubtes que hi havia eren de tipus polític i sobretot vinculats a l’ofensiva del Partit Popular, però tot i que eren més resistents del que inicialment es previa, ja se sap que a Europa hi ha moltes maneres de convèncer els països reticents. Pregunteu-li a García Margallo què li va costar a Espanya refredar l’empatia de certes repúbliques bàltiques amb el moviment independentista català. Fins aquí la descripció dels fets. Per extreure’n conclusions més enllà de les interpretacions previsibles, aquí us exposo alguns elements més que espero que siguin útils per saber on som i cap a on anem. Si només us interessa l’ús polític d’aquest fet d’ara mateix, i la lluita per aconseguir l’oficialitat és un factor secundari, podeu prescindir del que us explico tot seguit; si, en canvi, sou dels qui no defalliu i manteniu la posició a les verdes i a les madures, hi trobareu arguments per analitzar millor la situació i saber quin és el camí a recórrer a partir d’ara. Perquè l’oficialitat del català continua a l’agenda i és una exigència que té recorregut al qual no pensem renunciar. El camí per a l’oficialitat ha topat fins ara amb dos principals obstacles. El primer, que l’Estat espanyol ha hagut de desfer en molt poc temps una estratègia de bloqueig que venia de molt lluny i de molts governs, tant del PP com del PSOE. No ho han fet per convicció —com tampoc no ho fan amb la llei d’amnistia— i no sembla que l’estructura política i tècnica de la Representació Permanent davant la UE hagi desbordat entusiasme per promoure una iniciativa que formalment era de l’Estat espanyol però que tots sabien que formava part d’una concessió a Junts per Catalunya. Vull dir que la feina de lobiatge no ha estat la mateixa com quan havien de convèncer els països europeus de totes les maldats que se’ns han atribuït (i que ells han ajudat a construir, tot sigui dit) per tal de desacreditar el moviment cap a la independència. Tot i això, he valorat positivament que, en aquest context, el ministre d’Afers Exteriors espanyol hagi explicat les raons per les quals la nostra llengua havia d’esdevenir oficial a la UE d’una forma coherent amb els nostres arguments. Un fet inèdit i positiu, però insuficient. El segon obstacle es diu sobretot Partit Popular. Des del primer dia ha tingut interès a fer descarrilar una proposta que formava part dels acords polítics que podien facilitar un govern del PSOE i Sumar a l’Estat espanyol. Han espanyolitzat la política europea més enllà del que es podien permetre, i han acabat provocant situacions delirants com la del ministre italià d’Afers Exteriors, Antonio Tajani: un guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries (se suposa que pels seus serveis a Espanya) liderant l’oposició a la proposta de l’Estat espanyol perquè una llengua que també és parlada a Itàlia no pugui ser oficial a la UE. Una manera ben curiosa d’acreditar els mèrits que el van fer mereixedor d’una de les més altes distincions que donen els espanyols (és clar que tots sabem les raons per les quals li van donar). Les reticències inicials d’alguns països amb governs populars s’expliquen, en gran mesura, per la pressió política i no tant per les raons adduïdes, les quals han estat degudament rebatudes.

El problema d'Europa és el compliment de les promeses, perquè de l'incompliment sorgeix la desconfiança. President @sanchezcastejon, les oportunitats s'han d'aprofitar quan passen, perquè si es deixen passar de llarg per por o per incapacitat, les conseqüències mai són agradables

Avui fa 100 anys, #taldiacomavui de 1923, va néixer a Valls el fotògraf i historiador català Pere Català-Roca, fill del fotògraf Pere Català i Pic. Germà del famós Francesc Català-Roca, en Pere també fou un bon fotògraf i aquesta és una foto seva del temple de Gaudí de c. 1960.