Emili Brugalla Fons 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿🇺🇦

Vergonya de país d'endollats!

Aquest és el contracte que hem pogut trobar gràcies al @Menjometre

Ahir vam estrenar 'La segona millor' a la @SalaAtrium amb un públic meravellós! Em sento afortunada de tornar a fer aquest muntatge que ha agafat solidesa després de reposar tres anys. Veniu, que us endureu la delicadesa de les ruderals i la seva clatellada de vermell♥️

Encara no me'n sé avenir. La xifra de 5.000M€ en subvencions segurament és discutible, i s'hi haurà de fer de més i de menys, però és que 5.000M€ són... uns 1.500€ per contribuent català i any en IRPF. Es a dir, si no n'hi hagués tant de subvencions, es podría rebaixar l'IRPF... un 5%, un 10%? o més, fins i tot. Sabeu el que suposaria això per a l'economia i societat catalanes? Famílies amb menys pressió fiscal a canvi de no finançar guinguetes, panxacontents i activistes profesionals. D'això se'n diu generació de prosperitat. Ho trobo inconcebible. (Al primer mermat que em digui que això és el que fa Milei a Argentina amb la motosierra, o Vox a Espanya, me'l canejo amb crueltat)

OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu. A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: subvencions.cat i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració No són institucions. No tenen pressupost públic. No tenen gabinets de comunicació. Només tenen una cosa: dades. I això ha estat suficient per fer tremolar el relat. Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana. Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques. I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat. La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic. És un model. Un model que planteja una pregunta incòmoda: Per a què serveixen aquests diners? Perquè, mentrestant, el ciutadà paga. I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions. A qui? Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però... Associacions. Sindicats. Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi. Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança. No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius. Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció. Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra. Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va. El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació. Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real. Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur. Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic. Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero. Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals. Aquí? Zero. Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya. I aquí és on l’Open Data esdevé perillós. Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos. Es tracta de dades. I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven: Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents. Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors. Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia. L’Open Data no és només una eina tècnica. És un mecanisme de control democràtic. Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles. I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions. Potser per això iniciatives com subvencions.cat incomoden tant. Perquè no creen informació nova. Només fan visible el que ja hi era. I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present? Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització. No és fàcil. No és indolor. Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre: Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política. L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar. Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són. I aquesta, al final, és la seva veritable força.

Us esperem a l'estrena del nostre recital Mompou·Rusiñol, el dia 3 d'abril a Cervera en el Festival de Pasqua! festivalpasqua.cat/agenda/fulls-d…

@JoanMagrane @ralujap A mi m'han destrossat el meu modus d'existència!

Aquest discurs és pura escenografia moral. Paraules boniques per a un món ideal que no existeix. Dret internacional, població civil, no a la guerra… Tot molt correcte, molt solemne, molt televisiu. Però venint de l’Estat que nega sistemàticament el dret d’autodeterminació d’un poble europeu, el sermó sona a cinisme estructural. Quan parla de dret internacional que ens protegeix a tots, a qui es refereix exactament? Als catalans també? O aquest dret només val quan consolida les fronteres heretades i l’arquitectura dels estats existents? Perquè quan milions de catalans van votar, aquell dret no semblava tan sagrat. Llavors va prevaldre la porra, la judicialització i la repressió. Dir no a la guerra és fàcil quan no ets tu qui està en risc existencial. Els estats no sobreviuen amb eslògans, sobreviuen amb poder, amb aliances i amb capacitat de decisió. Espanya no està oferint cap alternativa estratègica al món. Està intentant quedar bé mentre els grans decideixen. I aquí és on el punt de vista nacional català esdevé clarament divergent. Nosaltres no tenim cap interès a repetir el paper subordinat d’un estat que sempre arriba tard i malament als moviments geopolítics. Catalunya, com a nació sense estat, hauria d’estar pensant en oportunitats, en posicionament propi, en com es construeix credibilitat internacional. No en repetir consignes pacifistes buides que no canvien res. El més greu és que les institucions colonials instal·lades a Catalunya actuen com a delegacions mentals de l’Estat, no com a embrions d’un poder nacional propi. No hi ha veu catalana diferenciada. Mentre el món es mou, aquí es reciten principis. Mentre les potències redefineixen aliances, aquí es fan declaracions morals. I mentre Espanya juga a estat responsable davant les càmeres, Catalunya continua sense governar-se ni en allò que és essencial. La seva projecció exterior. La diferència és brutal. Espanya defensa la seva continuïtat com a estat. Catalunya, sota les seves estructures, ni tan sols defensa la seva existència política. Això no és ser pacífic. És posició còmode e irresponsable. I des d’un punt de vista nacional català, aquesta irresponsabilitat política és letal.

@JoanMagrane Esperem doncs una pastoral per a turistes 🤭

M'acabo de trobar el cardenal Omella al metro. Sense càmeres, sense comitiva, "anònima". Digueu-me tonto, però coses com aquesta encara m'emocionen.

@jpubalde Només la Natura mai falla!

@ModestDissonant Oh! i espera't, el que hauràs de veure, clero inclòs!

Perverteixen en Gaudí i ens imposen un Goya desfigurat. No s'aguanta res dempeus!

@velesivents_ed @RafolsGesaF Que bonic 'de la mar'!

Un dels llibres més mariners de Conrad a ViV! Amb una esplèndida traducció de @RafolsGesaF, que s'ha impregnat de llenguatge naval, us portem un elogi del món que l'escriptor va mamar durant vint anys: els ports, els mars, els vaixells, els vents i els capitans! Tothom a bord!⚓️

@catalacatala @shosha16 Es la descolonització mental que van arribar a fer els sionistes per deixar de ser inofensius i porucs com som els catalans

El problema no és que no hi hagi ningú dient la veritat. El problema és que molts catalans ja no la saben reconèixer quan la tenen al davant. Quan portes anys, o dècades, pensant dins el marc mental de qui et domina, acabes assumint els seus límits com si fossin naturals. Allò que qüestiona de debò l’ordre establert et sembla exagerat. Allò que apunta a una ruptura real et sembla perillós. I allò que et diu que sense poder propi no hi ha llibertat et sembla massa radical. La colonització més eficaç no és la militar ni la jurídica. És la mental. És aconseguir que el dominat filtri qualsevol veritat amb els criteris del dominador. I mentre no siguem capaços de descolonitzar el cap, continuarem desconfiant precisament d’aquells que ens parlen de llibertat real. Si el teu marc mental és el del poder que et domina, qualsevol proposta de llibertat real et semblarà exagerada, impossible o perillosa.

Perro ladrador poco mordedor!

@Antoni_Gelonch Endavant, Antoni!

Feia temps q no rebia tants insults, menyspreus i obscenitats com aquest cap d setmana. I tot x fixar la meva posició, crec q fonamentada i entenimentada, sobre els conflictes geopolítics d les darreres hores. Bé, seguiré defensant les meves conviccions, malgrat tot. Soc lliure!

@Antoni_Gelonch Emmalaltit pels guardians de getto

Catalunya es un país curiós on: -els laicistes defensen règims teocràtics, -els bufons volen exercir d consciència moral, -n’hi ha q defensen totes les causes dl món, excepte la seva pròpia, i -ets d’extrema dreta si no segueixes els diktats dl ramat… Curiós o malalt?

La chute espérée de la mollarchie serait un séisme aussi puissant que la chute du mur de Berlin. Elle serait d’abord la libération d’un peuple courageux meurtri, torturé, assassiné en masse par la théocratie islamiste. Elle serait aussi un coup décisif porté tant à l’islamisme global qu’à une gauche décoloniale qui en a fait son idéologie de rechange par anti-impérialisme, en y sacrifiant les femmes, les juifs, les homosexuels, et en soutenant avec la fureur borgne des idéologues les régimes les plus autoritaires, les dictatures les plus sanglantes, au mépris des aspirations des peuples à la liberté.

@Jordi_Armadans Parlem-Hablemos!

1. L'atac a l'Iran és imperialisme pur i dur 2. Ni Trump ni Netanyahu volen democràcia o DDHH, que esclafen a diari 3. A l'Iran hi ha un règim criminal que massacra la gent especialment les dones 4. Ni bombes ni repressió: que s'escolti i es respecti la veu d'iranianes i iranians

@EmmanuelMacron Blablabla

Le déclenchement de la guerre entre les États-Unis, Israël et l’Iran emporte de graves conséquences pour la paix et la sécurité internationale. Dans ce moment décisif, toutes les mesures sont prises pour la sécurité du territoire national et celle de nos compatriotes ainsi que de nos emprises au Moyen-Orient. La France se tient également prête à déployer les moyens nécessaires à la protection de ses partenaires les plus proches selon leur sollicitation. L’escalade en cours est dangereuse pour tous. Elle doit cesser. Le régime iranien doit comprendre qu’il n’a désormais plus d’autre option que d’engager une négociation de bonne foi pour mettre un terme à son programme nucléaire et balistique comme à ses actions de déstabilisation régionale. C’est absolument nécessaire à la sécurité de tous au Moyen-Orient. Le peuple iranien doit aussi pouvoir construire son avenir librement. Les massacres perpétrés par le régime islamique le disqualifient et nécessitent que la parole soit rendue au peuple. Le plus tôt sera le mieux. Fidèle à ses principes et consciente de ses responsabilités internationales, la France demande une réunion urgente du Conseil de sécurité des Nations unies. Je suis en contact étroit avec nos partenaires européens et nos amis au Moyen-Orient.