Ramon Solsona Adern

At 77, Robert Plant performs Led Zeppelin’s 'Rock and Roll' at Teatro Gran Rex, Argentina.

Santa Maria de Vallbona de les Monges És el monestir cistercenc femení més important de Catalunya, al municipi de Vallbona de les Monges, a la comarca de l'Urgell. Fundat al segle XII, el poble és forma a redós del conjunt monàstic al segle XVI. mapadecastells.cat

@Mapadecastells Lo meu poble...

🧵 1/18 Saps quant costa mantenir les corresponsalies internacionals de TV3? Allò de Antoni Bassas, TV3, Washington. No, no t'ho direm en genèric. T'ho direm amb noms, xifres i contractes. Tots públics. Tots al @menjometre. Perquè ningú t'ho havia explicat així. Fins ara. 🧵👇

The tragic story of Robert Plant’s son is one of the most heartbreaking in rock history. Robert Plant, the charismatic lead singer of Led Zeppelin, suffered a devastating loss in July 1977 that forever changed his life and that of his family. Karac Pendragon Plant was born on January 9, 1972. His name reflected Robert’s passion for British mythology and folklore: “Karac” evoked strength, and “Pendragon” was the surname of King Arthur’s legendary father. He was the second child of Robert and his wife Maureen, whom he had married in 1968. They had an older daughter named Carmen, and Karac was, without a doubt, the apple of his father’s eye. Father and son adored each other. The little boy was cheerful, curious, and very close to Robert, who was already a global superstar. Despite the touring and fame, Robert always tried to spend time with his family at their home in England. In the summer of 1977, Led Zeppelin was in the midst of a U.S. tour, one of the biggest and most successful of their career. The band was filling massive stadiums and was, without a doubt, the biggest group on the planet. Robert was in New Orleans when he received a phone call from Maureen. At first, they told him that Karac was sick. Hours later, the second call came: the boy had passed away. He was only five years old. The cause was an acute gastrointestinal infection, severe enteritis caused by a stomach virus that progressed with terrifying speed. An autopsy confirmed it was due to natural causes, but that didn’t change anything. Just a week earlier, his sister Carmen had suffered something similar and recovered. The difference in this case was brutal and devastating. Robert, thousands of miles away, found out in a hotel room, completely helpless. The tour was canceled immediately. Tour manager Richard Cole described the calls as a devastating blow from which Robert would never fully recover. Plant returned to England devastated. He shut himself away at home with Maureen and Carmen, seeking answers and comfort in the midst of a deep depression. Led Zeppelin practically ground to a halt. Jimmy Page, John Paul Jones, and John Bonham gave him all the space he needed, like true brothers. That tragedy nearly broke up the band for good. Robert has spoken in a few interviews about that dark period, describing how music became his only outlet. He said that, from time to time, Karac “appears” in his songs simply because he misses him so much. The family had another son years later, Logan, but the wound of Karac’s loss never fully healed. On Led Zeppelin’s final album, In Through the Out Door (1979), Robert included the ballad “All My Love,” a direct and heart-wrenching tribute to his son. The song speaks of eternal love, loss, and the celebration of a shared life. It is one of the most emotional and personal pieces in the band’s entire catalog, with an arrangement unusual for Zeppelin (prominent keyboards and without the characteristic heavy guitar). Plant has performed it solo for decades as a living memorial to Karac. Karac Pendragon Plant is buried in England. His death reminds us how fragile life is, even for rock’s brightest stars. A child full of energy and joy, taken from us by something as common as a stomach infection at a time when medical advances were not what they are today. Robert Plant, now in his seventies, went on to have a successful solo career and has always been very private about his personal life. That loss gave him a different perspective on fame: the excesses of rock ’n’ roll took a back seat to the real pain of a father. It is a deeply human and moving story that shows that, behind the stages, the lights, and the music, Robert Plant was simply a father who lost his young son in the most unexpected and cruel way.

#Taldiacomavui de 1717 Felip V obligà als ciutadans del barri de la Ribera de Barcelona a marxar del barri i enderrocar ells mateixos les seves pròpies cases, portant-ne la pedra a la Ciutadella per aixecar els murs de la fortalesa. Desaparegueren 1.015 cases i 42 carrers. Fil 📜

Consell de #boncatalà del 19 d'abril: Una «dotzena de frare» és un aplec de 13 persones o coses (es diu perquè una dotzena de frares regida pel prior són tretze en total). Us agrairé molt que feu córrer aquestes publicacions, fetes per ajudar a divulgar la llengua catalana.

La gangrena del sistema penal q protegeix Mazón.El tribunal exigeix un nivell d’indicis per investigar-lo q només seria possible si, efectivament, pogués ser investigat. Un contrasentit q mostra la perversitat del sistema, la protecció de certs malfactors. vilaweb.cat/noticies/mazon…

Tenim un sistema mediàtic que denuncia com ens anem empobrint culturalment mentre difon fins a l’extenuació un analfabet voluntari que mai acabat un sol llibre, incapaç d’expressar-se en català amb un mínim rigor, i que ens explica, rient, que cal buidar les biblioteques i omplir TikTok perquè així és com educa el seu fill. Al mateix temps, aquest mateix sistema de mitjans, ignora la mort d’un dels principals savis i intel·lectuals de la Catalunya contemporània, Pere Lluís Font. A qualsevol país amb autoestima, algú que parla de buidar biblioteques seria immediatament i col·lectivament censurat, i qui les ha omplert de rigor, pensament i saviesa, tindria un immens i massiu reconeixement en el moment del traspàs, mentre les senyeres del país onegen a mig pal. La paradoxa, és que el primer ens espanyolitza i obre la porta de bat a bat a l’extrema dreta, mentre el segons ens volia cultivats, més conscients i més lliures. Catalans, amb majúscula, al capdavall. Per pensar-hi.

Semana Santa y televisión: emociones cuidadas e historia borrada La Semana Santa española, lejos de constituir únicamente una manifestación religiosa o una expresión estética del barroco popular, ha desempeñado históricamente un papel político e ideológico de primer orden. Desde la consolidación del catolicismo como religión de Estado en la monarquía confesional de los Austrias, las procesiones y los rituales penitenciales fueron concebidos como pedagogías públicas de la fe y del orden social. A través de ellas se escenificaba la jerarquía, la obediencia y el ciclo del sufrimiento redentor como fundamentos simbólicos del cuerpo político. Esta dimensión política del ritual adquirió una nueva intensidad durante el franquismo. El régimen entendió la Semana Santa como una de las matrices simbólicas de la “nacionalcatolicidad”: una síntesis entre religión y patria destinada a legitimar el nuevo Estado surgido de la guerra civil. A partir de 1939, numerosos organismos oficiales —desde las diputaciones provinciales hasta la Delegación Nacional de Propaganda— impulsaron la reorganización de hermandades y cofradías, integrándolas en el aparato ideológico del régimen. La religión popular, especialmente en Andalucía y Castilla, se revalorizó como expresión del alma nacional, mientras que los pasos procesionales se convirtieron en alegorías vivas del sacrificio, el heroísmo y la sumisión a la autoridad. En las crónicas de la época, la imagen del Cristo redentor y de la Dolorosa fue utilizada con frecuencia para representar la España “martirizada y resucitada” por la defensa de la fe frente al “ateísmo rojo”. En ciudades como Sevilla, Valladolid o Zamora, la procesión se acompañaba de actos cívico-religiosos presididos por autoridades militares y civiles. En ese contexto, la Semana Santa funcionaba como una liturgia política: el desfile no solo convocaba a la devoción, sino que reproducía, en el espacio público, la representación jerarquizada del régimen.

1) El dilluns 16, Jordi Savall va tancar a Berlín el homenatge que li ha dedicat la Berliner Philharmoniker, dirigint La Capella Nacional de Catalunya y el Concert de les Nacions, q van interpretar el Rèquiem i el Concert per a Clarinet de Mozart. 🔽 berliner-philharmoniker.de/en/concert/cal…

OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu. A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: subvencions.cat i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració No són institucions. No tenen pressupost públic. No tenen gabinets de comunicació. Només tenen una cosa: dades. I això ha estat suficient per fer tremolar el relat. Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana. Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques. I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat. La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic. És un model. Un model que planteja una pregunta incòmoda: Per a què serveixen aquests diners? Perquè, mentrestant, el ciutadà paga. I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions. A qui? Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però... Associacions. Sindicats. Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi. Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança. No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius. Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció. Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra. Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va. El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació. Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real. Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur. Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic. Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero. Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals. Aquí? Zero. Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya. I aquí és on l’Open Data esdevé perillós. Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos. Es tracta de dades. I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven: Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents. Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors. Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia. L’Open Data no és només una eina tècnica. És un mecanisme de control democràtic. Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles. I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions. Potser per això iniciatives com subvencions.cat incomoden tant. Perquè no creen informació nova. Només fan visible el que ja hi era. I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present? Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització. No és fàcil. No és indolor. Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre: Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política. L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar. Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són. I aquesta, al final, és la seva veritable força.

Avui fa 31 anys que va morir Ovidi Montllor. Com un record d'infantesa, sempre recordaré la Teresa ballant el vals: catorze.cat/musica/homenat…

Leonard Cohen & Julie Felix - Hey, That's No Way To Say Goodbye (1967) ▶️

Ja ens acostem a la Nit de Nadal. Quan el sopar s’acabava i el silenci començava a apoderar-se dels carrers, els nostres avantpassats sentien la crida d’una cita antiga, més vella que la memòria. Obrien la porta de casa i, embolcallats per la foscor i el fred de l’hivern, recorrien els carrers muts del poble fins a trobar-se a la plaça. Des d’allí, tots junts, entraven al temple, esperant l’aparició d’una dona misteriosa que havia de revelar-los un missatge transcendental. Aquella nit anaven a trobar-se amb la Sibil·la. L’origen d’aquella figura enigmàtica es perd en l’antiguitat grega i romana. A la Sibil·la se li atribuïa el do de la clarividència, una saviesa profunda lligada al coneixement dels cicles de la terra i del moviment dels astres. Era custòdia d’un saber antic que els sacerdots clàssics coneixien i reverenciaven, un coneixement que parlava del temps, del destí i de l’ordre del món. La Sibil·la pronunciava els seus oracles amb sons obscurs i incomprensibles, paraules que només els sacerdots sabien desxifrar. Ells convertien aquelles veus misterioses en versos enigmàtics, plens d’auguris. N’hi hagué moltes, de Sibil·les, i algunes assoliren un prestigi immens, com la de Delfos. Tant era així que, fins i tot en temps dels primers cristians, se’ls reconegué un cert esperit profètic, com si una llum divina haguera inspirat les seues paraules per a anunciar el missatge de Déu. Amb el pas dels segles i l’arribada de l’Edat Mitjana, la Sibil·la fou vista com una figura del paganisme antic. Però el seu poder dins l’imaginari col·lectiu era massa fort per a desaparèixer. Així, l’Església la va acollir i li va donar un nou sentit, integrant-la en les celebracions de la Nit de Nadal. Des d’aleshores, la Sibil·la ja no revelava oracles del destí, sinó que era la veu de l’Església la que parlava a través d’ella. Anunciava el Judici Final de l’Apocalipsi i proclamava la bona nova de l’arribada del Messies. Ho feia en forma de cant, un cant solemne i colpidor que ressonava dins els temples i dins les ànimes: el Cant de la Sibil·la. I encara hui, en molts pobles, quan la mitjanit de Nadal s’acosta i la llum tremolosa de les espelmes il·lumina les esglésies, la Sibil·la torna a alçar la veu. Un cant antic que travessa els segles i ens recorda que hi ha tradicions que el temps no ha pogut fer callar.

The 7 Gods of Classic Rock: 60s & 70s Icons Then & Now

“The Great Gig In The Sky” - Pink Floyd x.com/JVPALT1/status…

El consell de #boncatalà del 18 de desembre consistirà en un vincle a un enfilall de vuit unitats en què he respost una amable consulta sobre els complements preposicionals. Vet aquí: x.com/Virgili7/statu… He pensat que pot fer servei a més seguidors. Gràcies de fer-ho córrer!

Beth Hart takes on a journey performing Led Zeppelin’s iconic "Whole Lotta Love" Stunning!